A CÒPIA D'EXERCICI FÍSIC EL CERVELL REJOVENEIX

Arthur Kramer és neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment. Va néixer a Nova York i dirigeix l'Institut Beckman de la Universitat d'Illinois, on investiga la percepció i la conducta humana. Té 62 anys i, malgrat sis operacions de genoll i anar coix, cada dia camina 11 quilòmetres mentre treballa. "Quantitats petites d'exercici tenen uns efectes importantíssims en la cognició i la salut cerebral. A més, podem començar tard, en la vida, i millorar. Això que explico no és una percepció optimista, és investigació científica", explica.

 Veiem què diu en aquesta entrevista, que crec que n'hi ha per a sucar-hi pa.

Si fa esport, el seu cervell rendirà més i millor.

Això ho sabem des del segle I: Mens sana in corpore sano.

Ara tenim evidència científica; malgrat això, la majoria de la gent no fa cap tipus d'exercici.

I quins exercicis li convenen, al cervell? 

Hem investigat molt els efectes de l'exercici aeròbic i de caminar. Córrer, anar en bicicleta i nedar condueixen a cervells millors tan estructuralment com cognitivament. I sabem que el cervell rejoveneix amb l'exercici.

 ...?

Els cervells, amb l'edat, s'encongeixen, però el cervell envellit d'una persona que fa exercici és de la mateixa mida que el dels joves, està més ben connectat i la seva activació funcional (quan recorda, respon a alguna cosa o memoritza) tendeix a ser com la d'una persona jove. Miri aquesta dona.

Una atleta octogenària?

Sumi-li 13 anys més, que és l'edat que tenia Olga Kotelko quan la vaig estudiar. Corria 400 metres a tota velocitat i feia totes les modalitats d'atletisme. Segons la nostra comparativa, la interconnexió cerebral de l'Olga estava millor als seus 93 anys que la de dones de 60.

Si sempre havia estat atleta, és trampa... 

Va començar a competir als 75 anys. Abans de jubilar-se era mestra i feia poc exercici. Va morir l'any passat als 95 anys mentre dormia, tres dies després de competir a Finlàndia.

La febre del fúting ens fa córrer per carrer contaminats i ens destrossa els genolls.

No hi ha investigacions sobre córrer en espais contaminats. Quant als genolls, són fàcils d'arreglar, però no el cervell. Quin consol. Jo m'he sotmès a sis intervencions de genoll i encara puc escalar parets.

I què el sorprèn?

Que es necessita molt poc exercici físic per obtenir grans beneficis cognitius. Hem realitzat estudis amb persones que ha fet de tres a cinc hores d'exercici cada setmana durant sis mesos o un any i hem vist que la memòria i el raonament han millorat un 20%.

                 

Vostè diu que l'activitat física estructura el cervell; què vol dir, això?

Els hàmsters que fan giravoltar una roda tenen més neurones a l'hipocamp (àrea essencial per a la memòria), nivells superiors de neurotransmissors (que permeten que les neurones es comuniquin) i més neurotrofines (neuroprotectors)

               

 Tots a la roda!

Els atletes rosegadors presenten una estructura vascular superior, més flux sanguini al cervell i, fins i tot, mitocondris (orgànuls que generen energia a les cèl·lules) més eficaços.

               

 El cas és que de l'humà nòmada primitiu vam passar a l'humà assegut: l'intel·ligent.

Com a resultat de la vida sedentària avui hi ha nens amb malalties d'adults, com la hipertensió i la diabetis. Alguns canvis evolutius no són positius per a la salut. Fins i tot hi ha investigadors i importants revistes científiques que afirmen que els nens d'avui no seran tan longeus com els seus pares.

  

Una afirmació controvertida. 

També ho són els jocs de cognició a través d'ordinador perquè la gent gran mantingui jove la ment. Gairebé no hi ha evidència de transferència del joc al món real, i els priva de moure's i interactuar amb altres persones, que sí que està demostrat que funciona.

 I què en diuen, els estudis epidemiològics? 

Que l'activitat física, la implicació intel·lectual i la interacció social fan que la frontera de l'edat en què la gent contreu la malaltia d'Alzheimer s'allunyi.

Què hem de fer, quant a l'osteoporosi? 

Aixecar peses. Qui fa exercici aeròbic té taxes més baixes d'osteoporosi. Ahir vaig caminar 15 quilòmetres ben d'hora al matí, és el que faig quan viatjo.

I què fa quan no viatja?

Vaig al gimnàs, aixeco peses, llegeixo el diari a la bicicleta estàtica i corregeixo els exàmens dels meus estudiants mentre corro a la cinta.

No sé si es gaire sa, això.

Millor que fer-ho assegut. A l'oficina tinc un escriptori amb cinta que em permet caminar mentre treballo.

Però no deien que no som capaços –sobretot els homes- de fer dues coses alhora?

Això ho diuen les dones, ha, ha. Però sí, tots dos som dolents a l'hora de fer dues tasques alhora, i els pitjors són els petits i els grans.

I els cervells de les noves generacions ja arriben amb la multitasca incorporada?

Una experiència diferent condueix a una estructura diferent del cervell. Qualsevol expert –una ballarina, un jugador de bàsquet o un pianista- té el cervell diferent a causa de milers i milers hores de pràctica.

No m'ha quedat clar si és millor aprendre un idioma o caminar una hora.

No conec cap estudi comparatiu, però a San Francisco hi havia un gimnàs el lema del qual era "Spinning i aprenentatge alhora". Estudiaven espanyol mentre anaven en bicicleta pels camps de Castella.

Van fer fallida. 

Sí, però va ser pels preus, desorbitats.

Si has fumat, begut i passat la nit despert fins als 50, té remei, el teu cervell?

Pots començar a fer exercici als 70 anys i beneficiar-te'n. 

Ima Sanchís

La Vanguardia 

LA MOTXILLA

Comença un nou curs escolar. Hem de començar a preparar la motxilla... però alerta de l'ús que se'n fa perquè les males pràctiques, com ara pes que s'hi inclou, distribució del material escolar al seu interior, forma de transportar-la... poden ser la causa de dolors d'esquena, de coll i espatlles, així com de problemes de postura.

Us fem algunes recomanacions que us poden ser d’utilitat a l’hora d’escollir i preparar les motxilles:

1. No convé que les motxilles superin el 10% del pes corporal del nen o nena. És a dir, si un nen o nena pesa 40k el pes de la motxilla no ha de superar els 4k. S'han de situar en la zona lumbar, s’han de poder graduar segons l’alçada i el pes ha de quedar repartit entre les dues espatlles.
2. Les motxilles han d’estar ben dissenyades. Han d’ajustar-se correctament i s’han de portar penjades a les dues espatlles (de dos tirants o nanses) per equilibrar el pes. Cal evitar les motxilles pesades i d’un sol tirant o fer servir una nansa només.
3. És millor que la motxilla tingui tirants o nanses gruixudes i com més amples millor i regulables amb forma ergonòmica, així com un respatller encoixinat. Les nanses s'han d'estrènyer el màxim possible.
4. L’ús d’un cinturó encoixinat que es pugui cordar a l’altura de l’abdomen o el pit serveix per repartir millor el pes i facilita la subjecció de la motxilla.
5. Les motxilles amb rodes tenen l’avantatge de no sobrecarregar l’esquena, però s’han de saber utilitzar adequadament, perquè si la força que realitza el nen o nena per estirar-la no és uniforme pot sobrecarregar-li més un costat que l’altre. Han de tenir la nansa regulable en alçada i sempre s'han d'arrossegar portant-la davant del cos, mai al darrere.
6. Es recomana emplenar-les de dins cap a fora, posant els objectes més pesats i plans enganxats a l’esquena; així es reparteix millor el pes i no es clava a l’esquena. En cas de portar moltes coses és preferible portar alguna cosa a la mà abans que sobrecarregar la motxilla.
7. Cal anar amb compte en ajupir-se amb la motxilla a l’esquena. La millor manera és flexionant els dos genolls.
8. És important que les motxilles no incloguin objectes innecessaris.

L’estil de vida sedentari i el baix to muscular també s’associen a patologies de l’esquena. Per tant:

• Cal potenciar la musculació de l’esquena i promoure l’exercici físic en els nens i nenes de forma regular. Cal practicar esport. No n'hi ha prou en jugar al pati de l'escola sinó que cal practicar esport de forma regular per tenir una musculatura potent, resistent i elàstica.
• Seure correctament a l'escola vol dir que un ha d'estar tan enrere com pugui assegut a la cadira, recolzant els peus al terra i mantenint els genolls al mateix nivell o per sobre dels malucs. L'esquena s'ha de mantenir recta i els braços i els colzes recolzats a la taula.
• També es recomana evitar dormir de bocaterrosa perquè és perjudicial per a l’esquena; és millor fer-ho boca amunt o de costat. 

Per prevenir el mal d'esquena cal tenir en compte dos factors: el pes que porta el nen a la motxilla i la forma en què es col·loca aquest pes dins de la motxilla.

EL CLUB DE LOS CIEN KILOS

La obesidad no siempre ha sido una enfermedad, en su día fue considerada un modelo de salud y de vigor

A veces las historias no las encuentras, sino que ellas te encuentran a ti. En este caso, llegó a mi conocimiento de la manera más inesperada, a primera hora de una gris mañana de sábado tumbado en la cama mientras me curaba de un catarro. Mi amiga Roser Messa —que escribe sobre Barcelona en su blog Cosas de Absenta— me envió una fotografía realizada por Guillem de Plandolit en 1904, donde se veía el cartel de un tal Blancoman anunciado como el hombre más gordo del mundo.

La imagen la había encontrado Enric H. March, otro aficionado a la historia local que buscaba información para escribir una entrada en su blog Bereshit. Según pude averiguar, el tal Blancoman era en realidad Gerard Vracoman, un austríaco que pesaba 232 kilos y que había sido premiado en la Exposición Internacional de París de 1900 (¿premiado por qué?). Como terminó escribiendo Enric: “Tenia una cintura de dos metros de circunferencia y cada pierna medía 107 centímetros. Era hijo de una mujer italiana que murió en el parto. Pesaba 24 kilos cuando nació y fue alimentado con leche de cabra. Durante los primeros años del siglo XX se dedicó a dar vueltas por Europa exhibiéndose acompañado de otro fenómeno, el Hombre Museo, que llevaba todo el cuerpo tatuado con historias, como El hombre ilustrado de Ray Bradbury”. Detrás de esta noticia, como la cola de un cometa, encontré un tema muy acorde con esta época post-navideña, temporada alta de dietas y gimnasios.

La obesidad no siempre ha sido una enfermedad, en su día fue considerada un modelo de salud y de vigor, y en las mujeres, una prueba de fertilidad. Cuando se habla de gordos siempre se recuerda a aquellas Venus prehistóricas de grandes pechos y anchísimas caderas, capaces de criar a una hilera de retoños. Sin embargo, con la aparición de las culturas guerreras aquel modelo humano se convirtió en un signo de holgazanería.

En Esparta los varones pasaban una revisión física, y a aquellos que se estaban poniendo fondones se les obligaba a hacer ejercicio. Entre los celtas, los hombres tenían un cinturón que estaban obligados a calzarse una vez al año, y en caso de no poder ceñirlo se les imponía una multa. Para los romanos, el sobrepeso se consideraba un signo de vulgaridad. En una sociedad tan hedonista como la latina, y tan aficionada a los banquetes, la manera de mantener la línea era provocar el vómito entre plato y plato. La Edad Media fue un período de grandes hambrunas, y la gordura se convirtió en la condición visible de la riqueza, y aún de la realeza. El rey normando Guillermo el Conquistador, el emperador carolingio Carlos III el Gordo, Luís VI el Gordo de Francia, Alfonso el Gordo de Portugal, o Enrique I el Creso de Navarra tuvieron problemas con la báscula. Incluso les incapacitó temporalmente para gobernar, como le ocurrió a Sancho I el Gordo, que apartado del trono huyó a Córdoba donde los médicos andalusíes le pusieron nuevamente en forma. Todavía no calificada de epidemia como en el siglo XXI, la obesidad fue condenada por la medicina, que la denominaba polisarcia. Surgieron remedios milagrosos como beber grandes cantidades de vinagre puro, o como las Perlas Vitales del Centro Higiénico-Médico de la calle Tapinería, la cura de los estados adiposos que ofrecía el Gabinete Médico del pasaje Domingo, el Agua Purgante Rubinat que se vendía en la Gran Vía barcelonesa, las Píldoras contra la Obesidad del doctor Sanders de París, o el régimen inventado por el doctor Schwenninger —médico personal de Otto von Bismarck—, que llegó a ser contratado por el sultán de Turquía para tratar a las mujeres de su harén.

El siglo XIX significó una nueva concepción de la obesidad, mostrada públicamente como un fenómeno de la naturaleza. Uno de los primeros gordos célebres fue un anónimo norteamericano nacido en 1793, que aparecía en muchos tratados médicos porque al morir pesaba 454 kilos. El inglés Daniel Lambert, de 350 kilos, llegó a tener entre el público a la familia real. Entonces se hablaba de obesidades honestas (como la respetable barriga en un hombre de mediana edad) y de obesidades monstruosas que la gente pagaba por contemplar. En 1836, en Madrid se representó El hombre gordo, de Manuel Bretón de los Herreros, comedia protagonizada por el actor Joaquín González, que pesaba 207 kilos. Veinte años más tarde se dio noticia de la muerte de Louis Mussard, el hombre más gordo de Francia, que pesaba 265 kilos. De él se contaba la anécdota de que a un campesino llegado a París para ver a Tora-Pouce —el liliputiense más célebre de la época—, lo enviaron a casa de Mussard. Y al verle aparecer por la puerta, el labriego se quedó mudo de la impresión. El bueno de Louis, acostumbrado a la broma, le aclaró: “Le han dicho que soy un enano, lo que pasa es que en casa me pongo a mis anchas”.

En la ciudad norteamericana de Hoboken, un hombre que pesaba 113 kilos —miembro de la Asociación de los Hombres Gordos—, anunció que pasaría el invierno dentro de un árbol hueco y sin alimento para probar que los seres humanos somos capaces de invernar como los osos. Esta asociación se reunía anualmente en Nueva York, a imitación de la que ya existía en Londres.

En 1896 se creó en París el Club de los Cien Kilos, cuyos miembros se congregaban para celebrar grandes banquetes. En este club tan especial podría haber triunfado la mujer más obesa de la historia, la norteamericana Carol Yager, que llegó a pesar 726 kilos. Y el mayor gordo de quien se tiene noticia, John Brower, de 635 kilos. Uno de los últimos casos extremos fue el mexicano Manuel Uribe, que llegó a pesar 560 kilos y murió en 2008. Ese mismo año, Japón prohibió la obesidad, ley que desde entonces sanciona con fuertes multas a quienes no cuidan lo que comen. Los hombres no pueden medir más de 85 centímetros de barriga y las mujeres, 90. Cojan una cinta métrica y comprueben ustedes mismos si serían o no sancionados en aquel país asiático.

 Xavier Theros. El País.

PROU PASTILLES I MÉS SABATILLES

Cada vegada anem coneixent de forma més precisa els efectes que genera l'activitat física en el nostre estat de salut. El moviment o exercici físic provoca tot un seguit de reaccions químiques al nostre organisme comparables a les d'un medicament, però amb l'avantatge que és natural i no es manifesten efectes secundaris. L'exercici físic practicat de forma regular té propietats vasodilatadores, és un potent antiinflamtori i és ansiolític ja que elimina tensions i ens relaxa. Resumint, no només ajuda a prevenir malaties sinó que és un mitjà amb poderosos efectes reparadors sobre el nostre organisme.

¿Heu sentit parlar de la mioquina? És oli en un llum per a la nostra salut. Producte natural del nostre organisme que bàsicament es genera i s'estimula a través de l'activitat física. Feu un clic en aquest enllaç i després sabreu si el que necessiteu són pastilles o sabatilles.

¿Un lexatin? No, mejor váyase a sudar al parque