"Allò essencial no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo" Aquest és el missatge que, des de fa un parell de setmanes, els nens i nenes de la nostra escola que participen a la competició del cros comarcal mostren ben visible en la seva samarreta, divulgant amb la seva innocència, alhora que corren, la importància del valor de l'esforç. Potser el significat i la intencionalitat d'aquest gest sacseja la consciència dels pares més hooligans i els ajuda a entendre que en la competició la seva felicitat personal no s'aconsegueix només quan el seu fill o filla acompleix les expectatives (les de papà) pujant al podi.
L'autor fou Pierre de Coubertin, que en el seu apotegma original digué: "Allò més important de l'esport no és guanyar, sinó participar, perquè allò essencial en la vida no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo".
Pierre de Coubertin aconseguí el seu objectiu de recuperar els Jocs Olímpics de l'antiga Grècia gràcies al seu entusiasme, a la seva visió i perseverança malgrat els contratemps amb els quals es va trobar. Però no només es va dedicar a recuperar els Jocs d'Olímpia i el Moviment Olímpic, sinó que també fou un extraordinari pedagog que impulsà una reforma educativa a les escoles prenent com a base l'esport. Lluità per convèncer a la societat del seu temps de la necessitat d'introduir l'activitat física i l'esport com a part del currículum quan aleshores la gimnàstica monopolitzava els continguts escolars i responia fonamentalment a interessos polítics (gimnàstica militar) i no a les necessitats reals de la societat i de les persones.
Des del nostre punt de vista els valors són principis que un accepta conscientment en base a les seves conviccions morals i determinen la seva forma d'actuar o de comportar-se.
Penso que a través de l'ensenyament del valor de l'esforç els nois i noies desenvolupen habilitats que els permeten donar el millor de si mateixos per a superar-se i progressar malgrat les dificultats.
No seria correcte practicar una activitat física o esportiva valorant únicament el resultat final assolit perquè se subestimaria l'actuació personal davant tot un seguit de factors externs que no es poden controlar: atzar, adversitat... En aquest cas és molt probable que es manifestin sentiments de frustració, decepció i, fins i tot, de fracàs, que malauradament poden relegar a un segon terme una excel·lent actuació personal basada en donar el màxim del que un ha estat capaç.
Cal partir de la noció que si el resultat és aleatori perquè no depèn d'un mateix sinó de múltiples factors que no es poden controlar, l'esforç sí que depèn d'un mateix, per tant, la valoració preferent de l'esforç per sobre del resultat final ajudarà a desenvolupar el potencial de cadascú. Quan un s'esforça està en disposició d'assolir la superació personal; un es posa reptes per comparar-se i competir contra si mateix i com a resultat d'aquesta comparació pot valorar la seva evolució i el seu rendiment, però sempre en funció de l'esforç realitzat.
Valorant l'esforç i gaudint de la satisfacció personal d'haver donat el millor de si mateix els nois i les noies superen el seu rendiment en relació a les pròpies capacitats i limitacions personals.
Per la seva funcionalitat, l'aprenentatge d'aquest valor es pot transferir posteriorment a altres situacions o moments i circumstàncies de la vida on sigui imprescindible fer ús d'aquest valor: l'esforç.
Tot plegat, si mostreu discrepàncies amb el que acabo de dir sí que haureu de convenir amb mi que és preferible córrer amb aquest principi que orienta un determinat tipus de conducta que no portar a l'esquena el rètol publicitari de Mudanzas Arturo, per exemple.
Els nois practiquen esports per divertir-se. Deixar de banda aquesta màxima i fer pressió sobre els nostres fills és posar-los en camí per a què renunciïn a l'activitat esportiva.
"Em sento trist quan el meu pare em renya després del partit. Em retreu que he jugat sense nervi, que així mai seré jugador de Primera Divisió, que no encerto a passar bé les pilotes perquè em manca concentració. I a sobre la meva mare li dóna el seu suport. Em diu que jugo com si no m'importés guanyar. També em claven per la cara que gasten molts diners en mi i que dediquen moltes hores portant-me cap aquí i cap allà amb el futbol. A mi m'agrada jugar al futbol, m'agrada aprendre coses noves, fer una assistència de gol, estar amb els amics, guanyar, encara que tampoc li dono molta importància quan perdem, això és el que ens diu l'entrenador. Tot i així, ha arribat un punt en què ja no gaudeixo, vinc a jugar els caps de setmana nerviós, pensant que si al meu pare no li agrada el que faig, sentiré els seus crits des de la banda, em dirà que em mogui, que espavili, i a vegades em fa sentir tan nerviós que no se ni per on va la pilota. No se si paga la pena continuar quan ja no frueixo. Però si llenço la tovallola, també els decebré".
Són molts els pares i mares que acompanyen els seus fills o filles als partits, competicions i entrenaments. Seuen a la grada, els observen en actitud vigilant i atenta, els donen instruccions i s'involucren en l'esport dels seus fills com si fossin els tècnics esportius que dirigeixen els entrenaments o la competició. Hi ha una mostra ben variada de pares i mares.
Els qui assumeixen la seva responsabilitat de forma positiva. Són aquells que es mouen amb l'únic interès en què el seu fill s'ho passi bé en allò que fa.
El pare taxista. Acompanya la seva filla, la deixa a l'entrenament i desprès la recull. Moltes vegades és un pare a qui l'esport no li entusiasma, però vol que la seva filla sigui feliç.
El pare positiu. Està al costat del seu fill, l'anima, li dóna el seu suport, mostra interès sobre el desenvolupament dels partits. Li desvetlla l'entusiasme sense pressió. Felicita el nano pel simple fet de jugar i entrenar.
El pare involucrat. Es mostra obert a participar i col·laborar en les decisions i propostes del club. S'interessa per la formació dels nois o també en què l'equip obtingui ingressos. Aquest tipus de pares són actius en la divulgació de valors en el club i participen amb qualsevol acció que el pugui millorar.
Hi ha d'altres papers, els negatius. S'inclouen en aquest grup aquells comportaments dels pares que tenen una influència negativa en el seu fill, originant-li pressió, exigint resultats i posant unes expectatives molt per sobre del que l'entrenador o el club esperen del noi.
El pare pesat. Es passa el dia parlant elogiosament de la seva filla, de tan bé que juga, neda o corre i quant promet la seva petita. No pressiona directament a la noia, però inconscientment li transmet que el seu valor com a persona està en el joc.
El pare entrenador. Crida donant les instruccions des de la grada, corregeix el seu fill quan van en cotxe, encara que contradigui les indicacions de l'entrenador. Li genera confusió al seu fill, que per una banda té una noció de joc que el tècnic mira d'inculcar-li, i per altra banda, la idea del seu pare o mare. En esports com la natació, aquest pare és a la grada anant de cap a cap de la piscina, cronòmetre en mà, mesurant temps i apuntant en una llibreta. És fora del cas crear pressió en el noi o noia amb diferents missatges. ¿A qui creu que hauria d'obeir el seu fill o la seva filla?
El pare que es creu Cholo Simeone. Tractar de motivar-lo, inculcar-li grapa, li demana entrega, esforç, que es deixi la pell, que treballi, que competeixi com si li anés la vida. Però s'oblida d'allò més important: ni el seu fill és un jugador d'élite que s'ha de guanyar la vida jugant ni ell és l'entrenador. Només aconseguirà que el seu fill perdi de vista els valors que el club fomenta, on normalment preval la generositat per sobre de la individualitat, fruir i aprendre per sobre dels resultats, i el joc net per sobre de competir a qualsevol preu.
El pare que resta en tots els sentits. Des de la grada crida, desacredita l'entrenador, li manifesta al seu fill que no entén per què ell no juga quan els seus companys són encara pitjors que ell, el seu comportament és groller amb els jugadors rivals, insulta l'àrbitre i una llarga llista d'altres impertinències. És el pare del qual el seu fill no pot sentir més que vergonya.
Els motius pels quals els pares perden els papers són ben diversos. Molts esperen que gràcies als seus fills deixin de treballar. Altres desitgen que la seva filla ho guanyi tot perquè els seus triomfs són els seus propis èxits, és la manera de sentir-se orgullosos de la sagala i de presumir davant dels amics i en la feina. D'altres projecten la vida que ells no van poder tenir. Alguns no tenen absolutament cap autocontrol. No el tenen durant el partit dels seus fills, ni quan condueixen, ni en la relació amb les persones. I per últim estan els qui ultrapassen els límits sense cap mirament. Saben que allò que fan no és correcte, però la seva manca d'educació o absència de valors els fa comportar-se com a persones poc cíviques i desconsiderades.
El valor principal està en fer esport, perquè és una conducta saludable, però sobretot en ésser capaços de divertir-se i relacionar-se amb els altres. La resta no importa. Si no li pressiona amb la consola dels videojocs, ¿per què ho fa quan l'acompanya als partits? En el mateix moment en què la paraula jugar perd valor –"jugar a bàsquet", "jugar a futbol", "jugar al tennis"-, el seu fill deixarà de fruir i no voldrà continuar anant.
Si és pare o mare, recordi, si us plau, que és un model de conducta per al seu fill o filla i per als seus companys d'equip. Als fills els agrada sentir-se orgullosos dels seus pares i, en canvi, ho passen terriblement fatal quan se senten avergonyits. Ésser model de conducta comporta molta responsabilitat, perquè els seus fills copien allò que veuen en els adults i no cal dir! en els pares. La seva forma de comportar-se ha d'ésser exemplar per a què faciliti l'aprenentatge de tot un seguit de valors que acompanyin a l'esport.
Si com a pare o mare el que vol és sumar, tingui en compte el següent decàleg:
1. Recordi el motiu principal pel qual el seu fill o filla fa esport: juga perquè li agrada. Existeixen també d'altres, com és ara adoptar un estil de vida actiu, estar amb els amics per aprendre a relacionar-se. L'objectiu fonamental no és guanyar.
2. Ha de compartir els mateixos valors que el club. És important trobar aquell centre esportiu que més s'escau amb la seva filosofia de vida.
3. No li ha de donar cap ordre o instrucció. Tan sol li ha de donar suport, guany o perdi, jugui bé o cometi un error.
4. No l'obligui a fer un entrenament suplementari, ni a fer cap exercici al marge dels seus entrenaments. El seu fill no és una estrella, és un nen. Encara que tingui una especial aptitud o talent, podria ser que faci esport sense cap expectativa d'ésser professional i només el practiqui per divertir-se.
5. Eviti la pressió, donar instruccions, cridar, increpar, malparlar; no faci gestos que demostrin al seu fill o filla que se sent decebut amb el seu joc.
6. El respecte a tots els participants ha de ésser un valor prioritari: inclou tots els jugadors, entrenadors, àrbitres, tècnics, ajudants, famílies acompanyants...
7. Controli les seves emocions. No es pot manifestar tot allò que a un li passa pel cap. Les persones educades no mostren incontinència verbal.
8. Mai parli malament dels companys del seu fill. Els altres nois formen part de l'equip. L'objectiu del grup està sempre per sobre de les individualitats. I parla malament dels companys d'equip és parlar malament de la gent amb qui es comparteixen valors, emocions i un projecte comú.
9. Canviï la seva forma d'animar. No es tracta de corregir al seu fill, sinó de reforçar-lo.
10. No inculqui falses expectatives al seu fill o filla, com és ara, per exemple, que és un campió, que és el millor i que amb l'esforç arribarà on vulgui.
La felicitat dels petits està per sobre de tot. Ha de mostrar la seva satisfacció amb el que faci, guanyi, perdi o cometi errors. Sempre se l'ha de felicitar per participar més que per competir. Recordi que el seu fill fa esport per passar-s'ho bé ell, no per a que ho faci el seu pare o mare.
Adaptació de ¡Usted es su padre, no su entrenador! de Patricia Ramírez
Allò més important en l'esport no és guanyar, sinó participar, perquè allò essencial en la vida no és l'èxit, sinó l'esforç per aconseguir-lo. Pierre de Coubertin.
Els nens i nenes de 6è, just abans d'acomiadar-se de nosaltres, han tingut l'oportunitat de completar la seva formació en primària realitzant un "màster" sobre valors, que portava com a títol L'esforç no és un pal. Aquesta activitat formativa ha estat impartida per dos professionals excel·lents que van tenir l'amabilitat de venir a la nostra escola; es tracta de la periodista del diari Sport, Àngels Fàbregues i de Samuel Carnicero, atleta del FC Barcelona en la modalitat de 400m tanques.
Aquesta xerrada ha estat impulsada des del Consell Català de l'Esport amb la col·laboració de l'Agrupació d'Associacions Esportives Escolars de Catalunya dins el marc del Pla Català de l'Esport a l'Escola, del qual el nostre centre en forma part.
Des de la nostra perspectiva entenem els valors com principis que un accepta conscientment en base a les seves conviccions morals i determinen la seva forma d'actuar o de comportar-se. Els valors van evolucionant per l'efecte de factors externs a la persona i de les seves experiències viscudes. Es poden ensenyar i són educables.
Sota aquesta conceptualització l'Àngels Fàbregues va fer una introducció al tema prenent com a fil conductor l'esforç i la seva influència en les nostres tasques quotidianes. De vegades no és tant l'esforç que implica fer una feina concreta, sinó la mandra, el nostre estat d'ànim o les motivacions personals les que s'acaben imposant. És fonamental assolir l'hàbit d'organitzar-se les diverses tasques a realitzar mitjançant una adequada distribució del temps per aprendre a fer compatibles les activitats acadèmiques i escolars amb les lúdiques i esportives.
D'aquesta forma els nostres nens i nenes a més d'assolir l'hàbit d'estructurar el seu temps personal de forma autònoma aniran aprenent en base a la seva experiència personal quines són les prioritats que cal seguir, diferenciant les tasques o activitats que s'han de fer sense cap retard de les que convé fer però que no són urgents o d'aquelles que es poden posposar de forma temporal.
Per la seva banda, Samuel Carnicero ens va parlar de la importància dels valors en el seu entrenament diari i en la competició, i de quina forma orienten la seva vida personal i modelen el seu caràcter i la seva conducta. L'esforç, la responsabilitat, el compromís, la superació personal, la perseverança, el respecte, el treball en equip... són alguns dels valors que l'ajuden a millorar no només com a esportista d'elit sinó també com a persona.
Va afirmar que moltes vegades més que en el fet de guanyar ell trobava més satisfacció en el llarg camí que havia recorregut per assolir la victòria, comentari que va sorprendre la majoria dels joves oients. Feia referència al treball personal que sempre hi ha darrera l'èxit, és a dir, el sacrifici ("els meus entrenaments duren 24 hores"), l'esforç, la perseverança, la responsabilitat...
Aquesta forma d'actuar entronca amb una cèlebre frase del pare de l'olimpisme modern, Pierre de Coubertin: "Allò essencial en la vida no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo".
Finalment, "els límits te'ls poses tu" frase significativa i prou entenedora que Samuel també ens va ensenyar i que hauríem de fer nostra en un lloc ben visible com un lema que guia la nostra actuació en qualsevol faceta de la nostra vida.
Per acabar, assenyalar que un dels principals objectius que defineixen el Projecte Esportiu de l'Escola Guillem és el d'impulsar l'aprenentatge dels valors fonamentals mitjançant l'activitat física i esportiva amb la finalitat que transcendeixin molt més enllà de l'esport i s'assimilin com una forma d´'esser, de comportar-se i d'actuar davant la vida, objectiu que afortunadament presenta una estreta vinculació amb la finalitat de la xerrada que ens han impartit l'Àngels i el Samuel.
El nostre agraïment més profund a ambdós per la seva magistral lliçó, cordialitat i franca relació de proximitat amb tots nosaltres.
Si vols que et reconeguin com un o una esportista excel·lent o t'agradaria més ser un músic amb una sensibilitat especial o simplement t'estimaries més desenvolupar les teves qualitats personals i ser valorat com un noi o una noia altament competent i brillant en els seus estudis. És a dir, si vols que el teu rendiment personal sigui excel·lent independentment de l'activitat a la qual es dediquis, cal que segueixis els mateixos principis que guien l'actuació dels i de les millors esportistes. És a dir, d'Iniesta, Rafa Nadal, Mireia Belmonte, Gemma Mengual... podem aprendre algunes cosetes que ens ajudaran a millorar i, fins i tot, si t'ho proposes, aconseguir l'excel·lència en la tasca que facis, sigui quina sigui.
A aquesta conclusió, fonamentada en la seva dilatada experiència professional amb esportistes d'alt nivell, arriba el psicòleg Pep Marí, cap del Departament de Psicologia de l'Esport del Centre d'Alt Rendiment Esportiu (CAR) de Sant Cugat. En el seu llibre "Aprender de los campeones" ens descriu quatre nivells que ens ajuden a assolir el millor rendiment personal:
Poder aprendre
Poder aprendre ve condicionat de forma molt significativa per la personalitat de l'individu: esportista, estudiant... i les persones del seu entorn: família, amics, companys...
Per aconseguir un alt rendiment és fonamental mantenir un control adequat sobre l'estat d'ànim i l'estabilitat emocional (actitud positiva, optimista...) i, per altra banda, que les persones del teu entorn no influeixin de forma negativa en la teva vida ni interfereixin en la teva tasca.
Voler aprendre
El motor d'aquest principi és la motivació. Tenir clar els objectius o la meta que es vol aconseguir manté viva la motivació que ens empeny a aprendre.
Però amb això no n'hi ha prou ja que també és primordial el compromís de donar-lo tot per aconseguir allò que es pretén, la qual cosa implica esforç, constància, sacrifici i renunciar a tot allò que no és compatible amb la nostra aspiració.
Saber aprendre
S'aprèn dels propis errors. És a dir, sabem aprendre quan acceptem els nostres errors i mai busquem excuses quan hem fallat.
Aprenem quan després de l'error fem una anàlisi de la nostra actuació amb la finalitat de cercar solucions per a intentar modificar-la la propera vegada que s'intenti de nou.
Es tracta de no buscar motius per a justificar la nostra desencertada acció i aprendre amb l'objectiu de què no torni a passar.
Donar a conèixer allò que s'ha après
És a dir, quan arriba l'hora de la veritat demostrar que ho sabem fer. Nosaltres ens en sortirem quan es faci l'examen malgrat els nervis i la pressió, per exemple.
Si els tres principis anteriors s'han treballat de forma adequada estarem millor preparats per a espantar els fantasmes de les pors, les tensions, les inseguretats...
Serà la confiança en les nostres possibilitats qui ens anirà obrint el camí i no fallar en el moment en què hi ha poc marge per a l'error.
Ara ja saps quins són els secrets dels campions i de les persones que destaquen en la seva activitat o professió. Si vols millorar, el teu repte és posar-te mans a l'obra amb la il·lusió d'anar seguint el teu camí amb aquests principis dins la teva motxilla. Si els segueixes no fallaràs, segur.
Ara aquest blog m'ofereix l'oportunitat de compartir amb vosaltres un esdeveniment esportiu que va succeir ja fa algun temps però que va tenir una gran repercussió per la transcendència d'un gest esportiu.
De forma freqüent, com a espectadors, percebem l'escenari de l'esport d'alta competició com si fos una jungla on els depredadors més voraços acaben imposant la seva llei, ja sigui la del més fort o la del més astut o, fins i tot, la del tafurer més expert, moguts sempre per l'insaciable desig de cobrir-se de glòria.
Aquesta vegada, però, al cros de Burlada (Navarra) del brut llot es va desempallegar un gest transparent que, per no gens comú, va despertar l'admiració de tothom. Iván Fernández, atleta alabés, va renunciar a la victòria -"hauria estat injust guanyar d'aquesta manera"- en favor del seu rival, el kenyà Abel Mutai.
El fondista africà arribava en solitari a la meta però per un malentès es va aturar abans, convençut que ja havia traspassat la línia d'arribada. Iván Fernández, que s'havia despenjat un grapat de metres enrere, es va adonar de la desorientació del segur guanyador i en un extraordinari gest desbordant de grandesa va alentir el seu pas de cursa per a guiar el seu rival fins la meta per a què es proclamés just guanyador -"ell era el just guanyador. Em treia una distància que ja no podia superar si no s'hagués equivocat"-.
Victòria justa per al guanyador amb merescuts hurres de reconeixement a qui per la seva actitud va fer possible un desenllaç feliç al joc net. La nostra admiració més entusiasta a Iván Fernández.
En aquest vídeo podeu veure la talla com a esportista i persona d'Iván Fernández.
