diumenge, 12 d’octubre del 2014

"NO PUC. NO EM DEIXEN"

Tenia set anys quan va anar per primera vegada a l'escola i a la porta del centre es va trobar un marrec de la seva edat que enllustrava sabates. Abans d'entrar a l'escola va anar a preguntar a aquell noi per què no entrava i es quedava fora. - "No puc. No em deixen", va ser la seva resposta.

Aquesta experiència va marcar profundament la infantesa de Kailash Satyarthy i va constituir el principal motiu pel qual es va dedicar a lluitar durant la seva vida contra aquestes injustícies.

Enguany el Premi Nobel de la Pau han estat concedit a la pakistanesa Malala Yousafzai i a l'indi Kailash Satyarthi en la seva lluita contra les injustícies i l'opressió dels nens i els joves, i pel dret de tothom a l'educació.

Malala Yousafzai, pakistanesa de 17 anys, ha estat la persona més jove reguardonada amb el Premi Nobel, i ha esdevingut un símbol pel dret de les nenes a l'educació. Entre 2008 i 2010 va escriure un diari en el qual explicava les seves experiències viscudes front a la prohibició d'educar-se que els talibans van imposar a les dones. Va escriure: "Els talibans han emès una fàtua que prohibeix anar a escola a totes les nenes". Una companya li pregunta: “Per l'amor de Déu, digue'm la veritat, atacaran la nostra escola, els talibans?”.

No era una angoixa infantil il·lògica o absurda. Se sap que en aquelles dates els talibans havien decapitat 13 nenes, havien destruït 170 escoles i havien col·locat bombes en cinc més. Quan els militars van alliberar el Pakistan de la tirania dels talibans, Malala va utilitzar la seva sobtada fama per promoure el dret a l'educació, amb especial èmfasi en les noies. El seu activisme, fent conferències en escoles de tot el país, va ser reconegut pel Govern, però no va caure bé entre els extremistes que, després d'haver-la amenaçat en diverses ocasions, el 9 d'octubre del 2012 van intentar assassinar-la.

Per la seva banda, Kailash Satyarthi, indi que encapçala l' ONG, Moviment per la Salvació de la Infància, ha alliberat de l'esclavitud laboral uns 80.000 nens en més de 160 països. Va deixar la seva feina com a enginyer informàtic per a dedicar-se a lluitar contra l'explotació laboral infantil, denunciant les multinacionals que al seu país utilitzen els nens d'entre 5 i 12 anys fent-los treballar de forma abusiva en benefici propi i conscienciant, a l'hora, sota diverses formes de protesta i manifestació pacífiques, la població sobre els drets dels nens i dels joves. Aquest activista es considera un seguidor fidel de la filosofia de Mahatma Gandhi i explica que la captivitat i explotació dels nens no s'explica només amb la pobresa, l'analfabetisme o la ignorància dels pares sinó per ésser la força de treball més barata i perquè són els més vulnerables física i mentalment. Però també influeix la manca de coneixement dels drets humans i fonamentalment la divisió jeràrquica de la societat en castes, ja que la majoria dels nens esclavitzats procedeixen de les castes baixes, acceptant resignades les famílies que és el seu karma.

"Els nens han d'anar a escola i no ser explotats econòmicament" va anunciar el president del Comitè Nobel. Malgrat la lluita de Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi encara queden més de 60 milions de nens i nenes que no van a l'escola i més de 168 milions que són explotats en condicions inhumanes per empresaris sense escrúpols. A tots ells se'ls està privant de la seva infantesa, violant greument un dels seus drets fonamentals com a persona.

dijous, 9 d’octubre del 2014

LES ACTIVITATS EXTRAESCOLARS

Ha començat un nou curs escolar i una altra tasca que ocupa el temps de les famílies és l'organització de l'agenda de les activitats extraescolars del seu fill o filla. Mirem d'omplir les estones de la tarda i, de vegades, fins i tot, del migdia amb la bona intenció de completar la seva formació. Però, de vegades les expectatives que ens marquem en relació als nostres fills i filles superen de llarg la seva capacitat, no intel·lectual sinó d' acomplir amb satisfacció amb tots els seus compromisos, amb les corresponents frustracions que es generen en l'ambient familiar. 
La setmana s'ha de programar amb seny mirant de trobar l'equilibri entre les activitats extraescolars i les estones personals que els nens i nenes també necessiten per a fer el que vulguin, ja sigui jugar, anar al carrer o rascar-se la panxa, si ho estimen més convenient. L'agenda no ha d'estar mai repleta sinó que ha de contemplar forats en què el nen o la nena tinguin la seva estona o espai personal per organitzar-s'ho com ho cregui més convenient. Segur que si sabéssim compatibilitzar les activitats extraescolars amb les d'esbarjo personal el rendiment dels nostres petits milloraria més que amb una agenda sobreïxent d'activitats guiades. 
Dècades enrere ningú ens organitzava la vida quan sortíem de l'escola. Arribàvem a casa, agafàvem el rosegó de pa untat amb oli i ensucrat i ens anàvem al carrer a jugar fins l'hora de sopar. Les activitats extraescolars ens les oferia el mateix carrer. Un dia jugàvem a futbol, un altre fèiem ballar la baldufa, saltàvem a corda o jugàvem a fet a amagar, un altre dia ens anàvem a casa d'un amic i allà jugàvem sols, sense que cap adult tragués el nas per allà.
Tots jugàvem junts, des de els qui tenien 15 anys als que només en tenien cinc. Ens discutíem, ens barallàvem i ens reconciliàvem, és a dir, apreníem a relacionar-nos amb els altres sense que les nostres mares o pares es fiquessin pel mig. Vam aprendre sols a controlar les frustracions, a respectar els torns en els jocs, a resoldre els conflictes i també apreníem els codis socials del carrer: respectar els líders, acceptar el rol de cadascú dins el grup i si hi havia algun problema allà es quedava. Els acusetes estaven molt malament considerats i eren immediatament assenyalats i rebutjats. Tot plegat, apreníem el que ara diem habilitats socials.
Aquí us deixo un article on es contraposa una mica el que acabo d'exposar: l'ahir i l'avui en la vida del nen o nena. Als de la meva generació ens resulta familiar aquest article perquè encara vam viure en primera persona molts dels escenaris que aquí es descriuen. Em semblaria excessiu dir que va ser un privilegi jugar aquells partits de futbol en aquelles condicions però sí que puc afirmar que des d'aquell camp de futbol vell, al costat del cementiri, recupero, possiblement, els millors records infantils que jo guardo a la meva memòria. Amb franquesa ho dic.

TIEMPO DE CAMPEONES

La memoria se activa, como narró el nostálgico de Combray, gracias a una magdalena anodina, trivial. Una de las más fáciles y masticadas magdalenas de la memoria masculina es el fútbol. Cuando todavía lo político, lo identitario, no había conseguido monopolizar las emociones que el espectáculo futbolístico despierta, y cuando los negocios que este deporte generaba tenían medida humana, el fútbol era, fundamentalmente, una épica infantil. Una épica de solar polvoriento, de confuso y pobladísimo patio escolar, de rodillas sangrantes, de porterías marcadas con dos piedras, de largos atardeceres de verano que terminaban cuando la pelota se hacía invisible. Aquellos niños nunca fueron tácticamente amaestrados. Nunca vistieron uniformes. Nunca jugaron 11 contra 11. Eran 15, 20, 6 (o simplemente uno cabeceando contra la pared del dormitorio). Algunos, los menos, después de Reyes se presentaban en el patio de la escuela con ostentosas medias de algodón, con mullidas rodilleras, incluso con sofisticados borceguíes de relucientes tacos (inútiles borceguíes: tremendamente resbaladizos en aquellos patios de tierra endurecida en mil batallas). El balón no siempre era de cuero, pero las reglas eran muy volátiles (especialmente la del fuera de juego). Ganaban los de codo, plantillazo y tente tieso. Los de cráneo suicida y puntera feroz. Aunque, de vez en cuando, el milagro del efecto y el regate aparecía en unas piernas frágiles. El mejor pelotero de mi infancia era asmático. Apenas corría, pero el balón milagrosamente llegaba a su pie en el momento decisivo. Entre un caótico montón de contrarios, fintaba con maneras de bailarín sobre un palmo de terreno y, sin despeinarse, disparaba una preciosa parábola. El portero, un chico gordo y pesado, inútilmente, aunque heroico, se lanzaba sobre el polvoriento suelo, protegido sin duda por sus rollizas carnes. 
El fútbol era un juego, pero también una versión amable, inocua y ligera de la esquizofrenia. Un desdoblamiento de la personalidad que permitía al niño gordo creerse poseído por el alado Sadurní, portero del Barça; que permitía a nuestro asmático goleador creerse la reencarnación de Cayetano Re, entonces jugador del Español, y que me permitía a mí, el más bruto y atropellado, creerme investido de la soberana elegancia de Marcial, estrella en ciernes después de un soberbio gol en el Bernabéu. La fuerza con que el fútbol abraza a diversas (y ya fondonas) generaciones masculinas se fundamenta en esos partidos en los que la emoción del juego real se fundía con la posesión del ídolo imaginado. Todo lo que vino después, la excitación del adulto que necesita del calentamiento periodístico, las alegrías que la televisión una y otra vez subraya, las tristezas, la politización, el simbolismo, los estragos de la decepción, el hastío, todo lo que vino después no es más que un reflejo del instinto que pugna por recuperar un destello, al menos, de la emoción infantil, de la emoción verdadera.
Pienso todo eso viendo, no los partidos del Mundial, sino los partidos de los niños de ahora. Ya no juegan en polvorientas periferias, sino en las llamadas 'escuelas de fútbol': campos reglamentarios, porterías con mallas, entrenadores, vestuarios, duchas, sesiones físicas con o sin balón, largas sesiones tácticas. Los entrenamientos se producen en horas nocturnas, después de la jornada escolar. Algunas veces he visitado el campo en el que aprende (no sería exacto decir juega) el hijo de un amigo. Su estampa recuerda a la del añorado Koeman. Es menos rubio, pero es mucho más alegre. La alegría le acarrea frecuentes chascos del entrenador e intemperados gritos de los padres que acompañan al equipo. La diversión es peligrosa. A los 11 años, perdió a cinco compañeros: el entrenador consideró que se permitían demasiadas alegrías: no se concentraban, no conseguían situarse al 'nivel óptimo de juego'. El nivel de los chicos, ciertamente, impresiona. Tocan el balón como los mundialistas. Si llega duro, saben domarlo con un gesto técnico que mi asmático compinche nunca pudo soñar. Practican con los ojos cerrados el fuera de juego, el achique de espacios, el repliegue ordenado, el contragolpe letal, la presión en todas las posiciones. En el colegio, los maestros deben colocar a los niños entre mullidos algodones. No puede el maestro exigir corrección a sus alumnos, tiene que convencerles a la manera de un respetuoso cómplice. La profesora de mates no debe reñir al que no sabe las tablas, y mucho menos culparlo, sea díscolo o vago. Hay que despertar su deseo de aprender. Por la noche, sobre un terreno inexplicablemente llamado de juego, el entrenador gritará, insultará, humillará al niño a la viril manera de Camacho. Si ganan, no estará satisfecho: 'Han perdido la posición diversas veces y el contrario ha organizado peligrosos contragolpes'. Los niños no pueden disfrutar. No hay tiempo: hay que sudar, sufrir, organizarse, presionar, concentrarse.
Yo no recuerdo nada más libre y épico que los anárquicos partidos de mi infancia y nada me parece más siniestro que este moderno control del juego. Sea fútbol, tenis o baloncesto, el juego se ha convertido en una severa academia. Aparentemente, les estamos dando todo, a los niños: les hemos viciado y sobreprotegido. Pero también les estamos robando la libertad, el instinto, la despreocupación: los únicos tesoros verdaderos de la infancia. Antes, ciertamente, la letra entraba con sangre. Pero nadie discutía el patio, que era libre, como lo eran las tardes callejeras y las largas vacaciones de verano. Desde que los adultos planifican el ocio de los niños, la infancia se bate en retirada. Como pollos de granja, los engordamos para la producción y para el triunfo. Les organizamos campamentos, pero les negamos la aventura. La infancia edulcorada se expande, sí, pero nada queda sin colonizar, sin entrenar. Muere la selva, desaparecen los frondosos bosques del inicio de la vida en los que la felicidad no estaba regulada.

Antoni Puigverd

dissabte, 27 de setembre del 2014

LA MOTXILLA

Comença un nou curs escolar. Hem de començar a preparar la motxilla... però alerta de l'ús que se'n fa perquè les males pràctiques, com ara pes que s'hi inclou, distribució del material escolar al seu interior, forma de transportar-la... poden ser la causa de dolors d'esquena, de coll i espatlles, així com de problemes de postura.
Us fem algunes recomanacions que us poden ser d’utilitat a l’hora d’escollir i preparar les motxilles:
  1. No convé que les motxilles superin el 10% del pes corporal del nen o nena. És a dir, si un nen o nena pesa 40k el pes de la motxilla no ha de superar els 4k. S'han de situar en la zona lumbar, s’han de poder graduar segons l’alçada i el pes ha de quedar repartit entre les dues espatlles.
  2. Les motxilles han d’estar ben dissenyades. Han d’ajustar-se correctament i s’han de portar penjades a les dues espatlles (de dos tirants o nanses) per equilibrar el pes. Cal evitar les motxilles pesades i d’un sol tirant o fer servir una nansa només.
  3. És millor que la motxilla tingui tirants o nanses gruixudes i com més amples millor i regulables amb forma ergonòmica, així com un respatller encoixinat. Les nanses s'han d'estrènyer el màxim possible.
  4. L’ús d’un cinturó encoixinat que es pugui cordar a l’altura de l’abdomen o el pit serveix per repartir millor el pes i facilita la subjecció de la motxilla.
  5. Les motxilles amb rodes tenen l’avantatge de no sobrecarregar l’esquena, però s’han de saber utilitzar adequadament, perquè si la força que realitza el nen o nena per estirar-la no és uniforme pot sobrecarregar-li més un costat que l’altre. Han de tenir la nansa regulable en alçada i sempre s'han d'arrossegar portant-la davant del cos, mai al darrere.
  6. Es recomana emplenar-les de dins cap a fora, posant els objectes més pesats i plans enganxats a l’esquena; així es reparteix millor el pes i no es clava a l’esquena. En cas de portar moltes coses és preferible portar alguna cosa a la mà abans que sobrecarregar la motxilla.
  7. Cal anar amb compte en ajupir-se amb la motxilla a l’esquena. La millor manera és flexionant els dos genolls.
  8. És important que les motxilles no incloguin objectes innecessaris.
L’estil de vida sedentari i el baix to muscular també s’associen a patologies de l’esquena. Per tant:
  • Cal potenciar la musculació de l’esquena i promoure l’exercici físic en els nens i nenes de forma regular. Cal practicar esport. No n'hi ha prou en jugar al pati de l'escola sinó que cal practicar esport de forma regular per tenir una musculatura potent, resistent i elàstica.
  • Seure correctament a l'escola vol dir que un ha d'estar tan enrere com pugui assegut a la cadira, recolzant els peus al terra i mantenint els genolls al mateix nivell o per sobre dels malucs. L'esquena s'ha de mantenir recta i els braços i els colzes recolzats a la taula.
  • També es recomana evitar dormir de bocaterrosa perquè és perjudicial per a l’esquena; és millor fer-ho boca amunt o de costat. 



Per prevenir el mal d'esquena cal tenir en compte dos factors: el pes que porta el nen a la motxilla i la forma en què es col·loca aquest pes dins de la motxilla.

dissabte, 12 de juliol del 2014

NO MIREN PARA ARRIBA, EL PARTIDO SE JUEGA ABAJO

Estava preparant una nova entrada per conèixer com es van viure els fets del Maracanazo des de la seva tripa comptant amb un narrador excepcional, que aquell dia es va convertir, per diverses raons, en un dels seus principals protagonistes, quan una altra vegada la fatalitat es planta davant el conjunt brasiler per fer reviure, a tot el país i un altre cop en el seu mundial, els fantasmes del Maracanazo, amb l'agravant que ara ha estat de forma més punyent.

A qui no vol cols, dos plats. Alemanya va esquarterar a mossegades al Brasil convertint la tragèdia de Maracanà en un acudit. Un misto comparat amb la traca del 7-1 d'enguany. El 2014, igual que el 1950, Brasil torna a carregar a la seva esquena una pesada motxilla amb una derrota traumàtica, que deixa la seva afició ofegada en llàgrimes.

Però com he dit abans, la finalitat d'aquesta entrada no és comentar la desfeta verdeamarelha sinó fer conèixer la capacitat com a jugador i, per sobre de tot, com a persona, d'Obdulio Varela, capità de l'equip d'Uruguai en la final de 1950.

Quan vaig llegir per primera vegada el relat que fa de la seva experiència viscuda durant aquell dia em va despertar un fort sentiment d'admiració. En primer lloc, en el seu rol de capità, arengant els joves jugadors del seu equip davant el difícil compromís al qual havien de fer front en condicions totalment adverses. Tant de bo! hagués tingut jo algú com el "Negro Jefe" de capità en el meu equip. Però el que més em va deixar parat va ser la seva immensa lliçó d'humanitat que ens regala quan fa seus els sentiments dels aficionats rivals després de la derrota. Un dels principals artífexs de la victòria uruguaiana, en un gest cristal·lí i generós, acaba llepant les ferides dels seguidors brasilers.

Mai no he vist res de semblant.



OBDULIO VARELA, EL REPOSO DEL CENTROJÁS (mig centre)

Mire usted lo que son las cosas. Nosotros habíamos empatado con España dos a dos con un gol que yo hice sobre la hora, esos goles que salen de suerte; el segundo partido le habíamos ganado a Suecia tres a dos, ahí no más. Los brasileños venían matando. Le habían marcado seis goles a los suecos y otra media docena a los españoles. Cuando fuimos a la final nadie dudaba de que ellos nos aplastarían. Tenían un cuadro bárbaro, eran locales y el mundo entero esperaba que ganaran el Mundial. Nosotros jugábamos, puede decirse, contra todo el mundo.

Eso, creo, debía darnos tranquilidad. Nuestra responsabilidad era menor. Recuerdo que un dirigente uruguayo lo llamó a Óscar Omar Míguez, el centroforward (davanter centre) del equipo, poco antes de salir a la cancha, y le dijo que estuviéramos tranquilos, que los dirigentes se conformaban si perdíamos nada más que por cuatro goles. Dijo que con llegar a la final ya debíamos estar satisfechos y que se trataba ahora de evitar el papelón, de no tragarse una goleada muy grande.

Yo lo escuché y eso me indignó. Le dije: "Si entramos vencidos mejor no juguemos. Estoy seguro de que vamos a ganar este partido. Y si no lo ganamos, tampoco vamos a perder por cuatro goles."

Yo tenía 33 años y muchos internacionales encima. Estaban listos si creían que nos iban a pasar por arriba nomás. Los otros muchachos del equipo eran jóvenes, sin mucha experiencia, pero jugaban bien al futbol. Además, poco antes habíamos jugado contra los brasileños la copa Río Branco y les habíamos ganado 4 a 3 el primer partido; después perdimos dos veces por uno a cero, pero nos habíamos dado cuenta de que se les podía ganar. Ellos tienen mucho miedo de jugar contra los uruguayos o contra los argentinos.

Antes de salir a la cancha, el director técnico Juan López me dijo, como siempre, que yo debía dirigir, ordenar el equipo dentro de la cancha. Entonces, cuando íbamos para el túnel, les dije a los muchachos: "Salgan tranquilos. No miren para arriba. Nunca miren a la tribuna; el partido se juega abajo."

Era un infierno. Cuando salimos a la cancha eran más de cien mil personas silbando. Entonces nos fuimos hacia el mástil donde se iban a izar las banderas. Cuando salió Brasil lo ovacionaron, claro, pero después mientras tocaban los himnos, la gente aplaudía. Entonces les dije a los muchachos: "Vieron cómo nos aplauden. En el fondo esta gente nos quiere mucho."

Al juez no le di la mano. Nunca le di la mano a ningún árbitro. Lo saludaba, sí, lo trataba con respeto, pero la mano nunca. No hay que hacerse el simpático. Después la gente dice que uno va a chupar las medias del que manda en el partido.

En el primer tiempo dominamos en buena parte nosotros, pero después nos quedamos. Faltaba experiencia en muchos de los muchachos. Nos perdimos tres goles hechos, de esos que no puede errarlos nadie. Ellos también tuvieron algunas oportunidades, pero yo me di cuenta que la cosa no era tan brava. El asunto era no dejarlos tomar el ritmo demoledor que tenían. Si fracasábamos en eso, íbamos a tener delante una máquina y entonces sí que estábamos listos. El primer tiempo terminó cero a cero.

En el segundo tiempo salieron con todo. Ya era el equipo que goleaba sin perdón. Yo pensé que si no los parábamos, nos iban a llenar de goles. Empecé a marcar de cerca, a apretarlos, para tratar de jugar de contragolpe. Creo que fue a los seis minutos que nos metieron el gol. Parecía el principio del fin.

Le voy a contar algo que la gente no sabe. Todos vieron que yo agarraba la pelota y me iba para el medio de la cancha despacio, para enfriar. Lo que no saben es que yo iba a pedir un off-side (fora de joc), porque el linesman (linier) había levantado la bandera y después la había bajado antes de que ellos hicieran el gol. Yo sabía que el referí (àrbitre) no iba a atender el reclamo, pero era una oportunidad para parar el partido y había que aprovecharla. Me fui despacito y por primera vez miré para arriba, al enjambre de gente que festejaba el gol. Los miré con bronca, lleno de bronca y los provoqué. Tardé mucho en llegar al medio de la cancha. Cuando llegué, ya se habían callado. Querían ver funcionar a su máquina de hacer goles y yo no la dejaba arrancar de nuevo. Entonces, en vez de poner la pelota en el medio para moverla, lo llamé al referí y pedí un traductor. Mientras vino, le dije que había off-side y qué sé yo, había pasado por lo menos otro minuto. ¡Las cosas que me decían los brasileños! Estaban furiosos. La tribuna chiflaba, un jugador me vino a escupir, pero yo, nada. Serio no más.

Cuando empezamos a jugar de nuevo, ellos estaban ciegos, no veían ni su arco de furiosos que estaban; entonces todos nos dimos cuenta de que podíamos ganar el partido.

¿Cómo conseguimos eso? Es que el jugador tiene que ser como el artista: dominar el escenario. O como el torero, dominar el ruedo y al público, porque si no, el toro se le viene encima. Uno sabe que en una cancha extraña no lo van a aplaudir, por más que haga buenas jugadas. Entonces tiene que imponerse de otra manera, dominar al adversario, al público y a sus mismos compañeros. Claro, yo había jugado un millón de partidos en todas partes, en canchas sin tejido (camp clos), sin alambrado, a merced del público, y siempre había salido sanito. ¡Cómo me iba a achicar ese día en el Maracaná, que tenía todas las seguridades! Ahí yo tenía que dominar, porque tenía todas las facilidades y sabía que nadie podía tocarme.

Cuando hicimos el segundo gol, que lo hizo Gigghia (el primero lo convirtió Schiaffino), no lo podíamos creer. ¡Campeones del mundo, nosotros que veníamos jugando tan mal! Al terminar el partido, estábamos como locos. En Brasil había duelo. Los cajones de cañitas voladoras (focs artificials) flotaban en el mar. Era una desolación.

Esa noche fui con mi masajista a recorrer unos boliches (bars) para tomar unos chopps (canyes de cervesa) y caímos en lo de un amigo. No teníamos un solo cruzeiro y pedimos fiado. Nos fuimos a un rincón a tomar las copas y desde allí mirábamos a la gente. Estaban llorando todos. Parecía mentira; todo el mundo tenía lágrimas en los ojos. De pronto veo entrar a un grandote que parecía desconsolado. Lloraba como un chico y decía: "Obdulio nos ganó el partido" y lloraba más. Yo lo miraba y me daba lástima. Ellos habían preparado el carnaval más grande del mundo para esa noche y se lo habíamos arruinado. Según ese tipo, yo se lo había arruinado. Me sentía mal. Me di cuenta de que estaba tan amargado como él. Hubiera sido lindo ver ese carnaval, ver cómo la gente disfrutaba con una cosa tan simple. Nosotros habíamos arruinado todo y no habíamos ganado nada. Teníamos un título, pero ¿qué era eso ante tanta tristeza? Pensé en Uruguay. Allí la gente estaría feliz. Pero yo estaba ahí, en Río de Janeiro, en medio de tantas personas infelices. Me acordé de mi saña cuando nos hicieron el gol, de mi bronca, que ahora no era mía pero también me dolía.

El dueño del bar se acercó a nosotros con el grandote que lloraba. Le dijo: "¿Sabe quién es ése? Es Obdulio." Yo pensé que el tipo me iba a matar. Pero me miró, me dio un abrazo y siguió llorando. Al rato me dijo: "Obdulio ¿se vendría a tomar unas copas con nosotros? Queremos olvidar, ¿sabe? ¡Cómo iba a decirle que no! Estuvimos toda la noche chupando en los boliches. Yo pensé: "Si tengo que morir esta noche, que sea." Pero acá estoy.

Si ahora tuviera que jugar otra vez esa final, me hago un gol en contra, sí señor. No, no se asombre. Lo único que conseguimos al ganar ese título fue darle lustre los dirigentes de la Asociación Uruguaya de Fútbol. Ellos se hicieron entregar medallas de oro y a los jugadores les dieron unas de plata. ¿Usted cree que alguna vez se acordaron de festejar los títulos de 1924, 1928, 1930 y 1950? Nunca. Los jugadores que intervinimos en aquellos campeonatos nos reunimos ahora por nuestra cuenta. No queremos ni acordarnos de los dirigentes.

Osvaldo Soriano, Fútbol. Memorias del Míster Peregrino Fernández y otros relatos (text adaptat)


dissabte, 5 de juliol del 2014

EL GOL MÉS DRAMÀTIC DEL MÓN

Enguany s'està celebrant el Mundial de Futbol a Brasil. L'any 1950 aquest país ja va organitzar un altre mundial, que va acabar en una desolació profunda del poble brasiler quan tothom estava preparat per a la gran festa final. Però, ¿què va passar?

El 16 de juliol de 1950, tot Brasil es va empolainar per celebrar una victòria de llarg a llarg anunciada. La Seleçao Brasileria era un ú fix en la travessa del Mundial del 50, que se celebrava al Brasil, país do futebol. "Brasil tenía la certeza lógica de que iba a ganar, quería golear... Y perdió."

L'amo de la finca, per gratificar el seu estat de felicitat, va rebre el seu equip tirant coets tronadors que van fer trontollar l'estadi més gran del món, el flamant Maracanà de Río, on s'anava a disputar el partit Brasil - Uruguai, final del Mundial. 

Aquest encontre ha passat a ser un dels més comentats en la història del futbol ja que per una vegada una derrota va tenir més transcendència que la victòria que va proclamar campió del món al combinat uruguaià. El Maracanaço va entrar a formar part de la mitologia futbolística des del moment en què el drama de la derrota brasilera va arrabassar el protagonisme a l'èpica dels jugadors celestes, portant el desencís a la multitud més nombrosa que mai s'ha aplegat en un camp de futbol, i sumint el país sencer en una profunda depressió. "Jamás en mi vida he visto un pueblo tan triste como el brasileño después de aquella derrota. Era para ponerse a temblar", rememora Alcides Chiggia, botxí dels brasilers aquell diumenge. 

Aquella tarda de juliol, Uruguai es va imposar per dos gols a un a Brasil i es va proclamar Campió del Món. 

La primera part va acabar amb empat sense gols. Durant el segon període va començar marcant Brasil per mitjà de Friaça, gol que va provocar el deliri i la bogeria dels seguidors brasilers. Tenien la Copa del Món a la butxaca. 

Després Schiaffino, amb l'empat, va escampar d'inquietud la graderia. Però va ser quan Chiggia va aconseguir el segon gol per a l'equip foraster quan definitivament el pànic va petrificar tothom. Les prop de dues-centes mil persones que hi havia a l'estadi van emmudir del tot donant lloc a un dels silencis més esgarrifosos que mai s'han viscut. Qui va perdre la paraula també va ser el locutor, que no es va veure amb força de continuar transmeten el partit als milions de brasilers que l'escoltaven per la ràdio. 

La tarda de la pitjor tragèdia de la història de Brasil, segons els comentaristes, en un no res, l'eufòria desbordada es va transformar en perplexitat. I la incredulitat, al moment, va cedir el seu lloc a la tristesa, de forma que tothom plorava amargament. Llàgrimes que, fins i tot, van commoure els jugadors adversaris: "Yo lloraba más que los brasileños porque me dió pena ver como sufrían. Fue como si llorase por ellos. Estábamos todos muy emocionados", recorda Schiaffino. 

Quan va acabar el partit el públic continuava paralitzat al seu lloc "como si fuera posible dar marcha atrás a lo que ya no tenía remedio." 

 Però el malson continuava a la capital. Obdulio Varela, capità de l'equip campió, va sortir acompanyat del massatgista a celebrar la victòria del seu país pels bars de Río, però quan va veure la gent deambulant sense rumb pels carrers, commogut pel drama aliè, es va passar la nit de copes abraçat amb els perdedors compartint les seves penes. Gran gest d'humanitat, a ulls dels brasilers i del món sencer, que va engrandir el "Negro Jefe", motiu amb què era conegut Varela. 

Mentre Brasil era un mar de llàgrimes i l'Uruguai vivia una festa sense estar-se de res, en España, aquell dia, se celebrava la Festividad de Nuestra Señora del Carmen, és a dir, l'onomàstica de la First Lady del país. La portada de La Vanguardia la felicitava amb aquest escrit: 

SU EXCELENCIA LA SEÑORA DOÑA CARMEN POLO DE FRANCO
 Es ya proverbial en este periódico publicar en el día de hoy todos los años el retrato de su Excelencia la Señora de Franco. Nos complace y nos honra, en efecto, aprovechar la onomástica de la egregia dama para reiterarle como lo hacemos el testimonio de nuestra sincera devoción a sus ejemplares virtudes de mujer cristiana y española. Estamos seguros de interpretar análogo sentir multitudinario español al expresar a Doña Carmen Polo de Franco nuestra felicitación respetuosa y cordial. 

Uf! 

Aquí us deixo un enllaç a la secció d'esports de La Vanguardia del dimarts 18 de juliol de 1950, ja que, aleshores, aquest diari no es publicava els dilluns.