CROS DE SANT JOAN

L'anècdota d'avui és que vaig enganxar casualment la iaia animant entusiàsticament la seva campiona. Enhorabona, d'això es tracta. 

A CÒPIA D'EXERCICI FÍSIC EL CERVELL REJOVENEIX

Arthur Kramer és neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment. Va néixer a Nova York i dirigeix l'Institut Beckman de la Universitat d'Illinois, on investiga la percepció i la conducta humana. Té 62 anys i, malgrat sis operacions de genoll i anar coix, cada dia camina 11 quilòmetres mentre treballa. "Quantitats petites d'exercici tenen uns efectes importantíssims en la cognició i la salut cerebral. A més, podem començar tard, en la vida, i millorar. Això que explico no és una percepció optimista, és investigació científica", explica.

 Veiem què diu en aquesta entrevista, que crec que n'hi ha per a sucar-hi pa.

Si fa esport, el seu cervell rendirà més i millor.

Això ho sabem des del segle I: Mens sana in corpore sano.

Ara tenim evidència científica; malgrat això, la majoria de la gent no fa cap tipus d'exercici.

I quins exercicis li convenen, al cervell? 

Hem investigat molt els efectes de l'exercici aeròbic i de caminar. Córrer, anar en bicicleta i nedar condueixen a cervells millors tan estructuralment com cognitivament. I sabem que el cervell rejoveneix amb l'exercici.

 ...?

Els cervells, amb l'edat, s'encongeixen, però el cervell envellit d'una persona que fa exercici és de la mateixa mida que el dels joves, està més ben connectat i la seva activació funcional (quan recorda, respon a alguna cosa o memoritza) tendeix a ser com la d'una persona jove. Miri aquesta dona.

Una atleta octogenària?

Sumi-li 13 anys més, que és l'edat que tenia Olga Kotelko quan la vaig estudiar. Corria 400 metres a tota velocitat i feia totes les modalitats d'atletisme. Segons la nostra comparativa, la interconnexió cerebral de l'Olga estava millor als seus 93 anys que la de dones de 60.

Si sempre havia estat atleta, és trampa... 

Va començar a competir als 75 anys. Abans de jubilar-se era mestra i feia poc exercici. Va morir l'any passat als 95 anys mentre dormia, tres dies després de competir a Finlàndia.

La febre del fúting ens fa córrer per carrer contaminats i ens destrossa els genolls.

No hi ha investigacions sobre córrer en espais contaminats. Quant als genolls, són fàcils d'arreglar, però no el cervell. Quin consol. Jo m'he sotmès a sis intervencions de genoll i encara puc escalar parets.

I què el sorprèn?

Que es necessita molt poc exercici físic per obtenir grans beneficis cognitius. Hem realitzat estudis amb persones que ha fet de tres a cinc hores d'exercici cada setmana durant sis mesos o un any i hem vist que la memòria i el raonament han millorat un 20%.

                 

Vostè diu que l'activitat física estructura el cervell; què vol dir, això?

Els hàmsters que fan giravoltar una roda tenen més neurones a l'hipocamp (àrea essencial per a la memòria), nivells superiors de neurotransmissors (que permeten que les neurones es comuniquin) i més neurotrofines (neuroprotectors)

               

 Tots a la roda!

Els atletes rosegadors presenten una estructura vascular superior, més flux sanguini al cervell i, fins i tot, mitocondris (orgànuls que generen energia a les cèl·lules) més eficaços.

               

 El cas és que de l'humà nòmada primitiu vam passar a l'humà assegut: l'intel·ligent.

Com a resultat de la vida sedentària avui hi ha nens amb malalties d'adults, com la hipertensió i la diabetis. Alguns canvis evolutius no són positius per a la salut. Fins i tot hi ha investigadors i importants revistes científiques que afirmen que els nens d'avui no seran tan longeus com els seus pares.

  

Una afirmació controvertida. 

També ho són els jocs de cognició a través d'ordinador perquè la gent gran mantingui jove la ment. Gairebé no hi ha evidència de transferència del joc al món real, i els priva de moure's i interactuar amb altres persones, que sí que està demostrat que funciona.

 I què en diuen, els estudis epidemiològics? 

Que l'activitat física, la implicació intel·lectual i la interacció social fan que la frontera de l'edat en què la gent contreu la malaltia d'Alzheimer s'allunyi.

Què hem de fer, quant a l'osteoporosi? 

Aixecar peses. Qui fa exercici aeròbic té taxes més baixes d'osteoporosi. Ahir vaig caminar 15 quilòmetres ben d'hora al matí, és el que faig quan viatjo.

I què fa quan no viatja?

Vaig al gimnàs, aixeco peses, llegeixo el diari a la bicicleta estàtica i corregeixo els exàmens dels meus estudiants mentre corro a la cinta.

No sé si es gaire sa, això.

Millor que fer-ho assegut. A l'oficina tinc un escriptori amb cinta que em permet caminar mentre treballo.

Però no deien que no som capaços –sobretot els homes- de fer dues coses alhora?

Això ho diuen les dones, ha, ha. Però sí, tots dos som dolents a l'hora de fer dues tasques alhora, i els pitjors són els petits i els grans.

I els cervells de les noves generacions ja arriben amb la multitasca incorporada?

Una experiència diferent condueix a una estructura diferent del cervell. Qualsevol expert –una ballarina, un jugador de bàsquet o un pianista- té el cervell diferent a causa de milers i milers hores de pràctica.

No m'ha quedat clar si és millor aprendre un idioma o caminar una hora.

No conec cap estudi comparatiu, però a San Francisco hi havia un gimnàs el lema del qual era "Spinning i aprenentatge alhora". Estudiaven espanyol mentre anaven en bicicleta pels camps de Castella.

Van fer fallida. 

Sí, però va ser pels preus, desorbitats.

Si has fumat, begut i passat la nit despert fins als 50, té remei, el teu cervell?

Pots començar a fer exercici als 70 anys i beneficiar-te'n. 

Ima Sanchís

La Vanguardia 

CROS DE NAVARCLES

La cursa d'aquest matí durà un instant, el temps en fer un parpelleig. Com és habitual s'ha corregut amb un ritme molt alt i des del meu lloc he pogut observar com els nois i noies hi han posat tota la seva voluntad i el seu esforç, i com han tolerat resignadament el seu patiment, alguns, fins i tot, serrant les dents. Aquí trobareu el testimoni gràfic del que us acabo de dir.

CROS DE SALLENT

ALLÒ ESSENCIAL NO ÉS L'ÈXIT, SINÓ ESFORÇAR-SE PER ACONSEGUIR-LO

"Allò essencial no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo" Aquest és el missatge que, des de fa un parell de setmanes, els nens i nenes de la nostra escola que participen a la competició del cros comarcal mostren ben visible en la seva samarreta, divulgant amb la seva innocència, alhora que corren, la importància del valor de l'esforç. Potser el significat i la intencionalitat d'aquest gest sacseja la consciència dels pares més hooligans i els ajuda a entendre que en la competició la seva felicitat personal no s'aconsegueix només quan el seu fill o filla acompleix les expectatives (les de papà) pujant al podi.

L'autor fou Pierre de Coubertin, que en el seu apotegma original digué: "Allò més important de l'esport no és guanyar, sinó participar, perquè allò essencial en la vida no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo".

Pierre de Coubertin aconseguí el seu objectiu de recuperar els Jocs Olímpics de l'antiga Grècia gràcies al seu entusiasme, a la seva visió i perseverança malgrat els contratemps amb els quals es va trobar. Però no només es va dedicar a recuperar els Jocs d'Olímpia i el Moviment Olímpic, sinó que també fou un extraordinari pedagog que impulsà una reforma educativa a les escoles prenent com a base l'esport. Lluità per convèncer a la societat del seu temps de la necessitat d'introduir l'activitat física i l'esport com a part del currículum quan aleshores la gimnàstica monopolitzava els continguts escolars i responia fonamentalment a interessos polítics (gimnàstica militar) i no a les necessitats reals de la societat i de les persones.

Des del nostre punt de vista els valors són principis que un accepta conscientment en base a les seves conviccions morals i determinen la seva forma d'actuar o de comportar-se. Penso que a través de l'ensenyament del valor de l'esforç els nois i noies desenvolupen habilitats que els permeten donar el millor de si mateixos per a superar-se i progressar malgrat les dificultats.

No seria correcte practicar una activitat física o esportiva valorant únicament el resultat final assolit perquè se subestimaria l'actuació personal davant tot un seguit de factors externs que no es poden controlar: atzar, adversitat... En aquest cas és molt probable que es manifestin sentiments de frustració, decepció i, fins i tot, de fracàs, que malauradament poden relegar a un segon terme una excel·lent actuació personal basada en donar el màxim del que un ha estat capaç.

Cal partir de la noció que si el resultat és aleatori perquè no depèn d'un mateix sinó de múltiples factors que no es poden controlar, l'esforç sí que depèn d'un mateix, per tant, la valoració preferent de l'esforç per sobre del resultat final ajudarà a desenvolupar el potencial de cadascú. Quan un s'esforça està en disposició d'assolir la superació personal; un es posa reptes per comparar-se i competir contra si mateix i com a resultat d'aquesta comparació pot valorar la seva evolució i el seu rendiment, però sempre en funció de l'esforç realitzat.

Valorant l'esforç i gaudint de la satisfacció personal d'haver donat el millor de si mateix els nois i les noies superen el seu rendiment en relació a les pròpies capacitats i limitacions personals. Per la seva funcionalitat, l'aprenentatge d'aquest valor es pot transferir posteriorment a altres situacions o moments i circumstàncies de la vida on sigui imprescindible fer ús d'aquest valor: l'esforç.

Tot plegat, si mostreu discrepàncies amb el que acabo de dir sí que haureu de convenir amb mi que és preferible córrer amb aquest principi que orienta un determinat tipus de conducta que no portar a l'esquena el rètol publicitari de Mudanzas Arturo, per exemple. 

Joan Craviotto

CROS DE MANRESA

CROS DE SÚRIA

Per moments em semblava veure bandades de petits búfals alçant núvols de pols al seu pas i pobre d'aquell que s'hagués interposat en el seu camí.