CROS DE SANT JOAN

L'anècdota d'avui és que vaig enganxar casualment la iaia animant entusiàsticament la seva campiona. Enhorabona, d'això es tracta. 

A CÒPIA D'EXERCICI FÍSIC EL CERVELL REJOVENEIX

Arthur Kramer és neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment. Va néixer a Nova York i dirigeix l'Institut Beckman de la Universitat d'Illinois, on investiga la percepció i la conducta humana. Té 62 anys i, malgrat sis operacions de genoll i anar coix, cada dia camina 11 quilòmetres mentre treballa. "Quantitats petites d'exercici tenen uns efectes importantíssims en la cognició i la salut cerebral. A més, podem començar tard, en la vida, i millorar. Això que explico no és una percepció optimista, és investigació científica", explica.

 Veiem què diu en aquesta entrevista, que crec que n'hi ha per a sucar-hi pa.

Si fa esport, el seu cervell rendirà més i millor.

Això ho sabem des del segle I: Mens sana in corpore sano.

Ara tenim evidència científica; malgrat això, la majoria de la gent no fa cap tipus d'exercici.

I quins exercicis li convenen, al cervell? 

Hem investigat molt els efectes de l'exercici aeròbic i de caminar. Córrer, anar en bicicleta i nedar condueixen a cervells millors tan estructuralment com cognitivament. I sabem que el cervell rejoveneix amb l'exercici.

 ...?

Els cervells, amb l'edat, s'encongeixen, però el cervell envellit d'una persona que fa exercici és de la mateixa mida que el dels joves, està més ben connectat i la seva activació funcional (quan recorda, respon a alguna cosa o memoritza) tendeix a ser com la d'una persona jove. Miri aquesta dona.

Una atleta octogenària?

Sumi-li 13 anys més, que és l'edat que tenia Olga Kotelko quan la vaig estudiar. Corria 400 metres a tota velocitat i feia totes les modalitats d'atletisme. Segons la nostra comparativa, la interconnexió cerebral de l'Olga estava millor als seus 93 anys que la de dones de 60.

Si sempre havia estat atleta, és trampa... 

Va començar a competir als 75 anys. Abans de jubilar-se era mestra i feia poc exercici. Va morir l'any passat als 95 anys mentre dormia, tres dies després de competir a Finlàndia.

La febre del fúting ens fa córrer per carrer contaminats i ens destrossa els genolls.

No hi ha investigacions sobre córrer en espais contaminats. Quant als genolls, són fàcils d'arreglar, però no el cervell. Quin consol. Jo m'he sotmès a sis intervencions de genoll i encara puc escalar parets.

I què el sorprèn?

Que es necessita molt poc exercici físic per obtenir grans beneficis cognitius. Hem realitzat estudis amb persones que ha fet de tres a cinc hores d'exercici cada setmana durant sis mesos o un any i hem vist que la memòria i el raonament han millorat un 20%.

                 

Vostè diu que l'activitat física estructura el cervell; què vol dir, això?

Els hàmsters que fan giravoltar una roda tenen més neurones a l'hipocamp (àrea essencial per a la memòria), nivells superiors de neurotransmissors (que permeten que les neurones es comuniquin) i més neurotrofines (neuroprotectors)

               

 Tots a la roda!

Els atletes rosegadors presenten una estructura vascular superior, més flux sanguini al cervell i, fins i tot, mitocondris (orgànuls que generen energia a les cèl·lules) més eficaços.

               

 El cas és que de l'humà nòmada primitiu vam passar a l'humà assegut: l'intel·ligent.

Com a resultat de la vida sedentària avui hi ha nens amb malalties d'adults, com la hipertensió i la diabetis. Alguns canvis evolutius no són positius per a la salut. Fins i tot hi ha investigadors i importants revistes científiques que afirmen que els nens d'avui no seran tan longeus com els seus pares.

  

Una afirmació controvertida. 

També ho són els jocs de cognició a través d'ordinador perquè la gent gran mantingui jove la ment. Gairebé no hi ha evidència de transferència del joc al món real, i els priva de moure's i interactuar amb altres persones, que sí que està demostrat que funciona.

 I què en diuen, els estudis epidemiològics? 

Que l'activitat física, la implicació intel·lectual i la interacció social fan que la frontera de l'edat en què la gent contreu la malaltia d'Alzheimer s'allunyi.

Què hem de fer, quant a l'osteoporosi? 

Aixecar peses. Qui fa exercici aeròbic té taxes més baixes d'osteoporosi. Ahir vaig caminar 15 quilòmetres ben d'hora al matí, és el que faig quan viatjo.

I què fa quan no viatja?

Vaig al gimnàs, aixeco peses, llegeixo el diari a la bicicleta estàtica i corregeixo els exàmens dels meus estudiants mentre corro a la cinta.

No sé si es gaire sa, això.

Millor que fer-ho assegut. A l'oficina tinc un escriptori amb cinta que em permet caminar mentre treballo.

Però no deien que no som capaços –sobretot els homes- de fer dues coses alhora?

Això ho diuen les dones, ha, ha. Però sí, tots dos som dolents a l'hora de fer dues tasques alhora, i els pitjors són els petits i els grans.

I els cervells de les noves generacions ja arriben amb la multitasca incorporada?

Una experiència diferent condueix a una estructura diferent del cervell. Qualsevol expert –una ballarina, un jugador de bàsquet o un pianista- té el cervell diferent a causa de milers i milers hores de pràctica.

No m'ha quedat clar si és millor aprendre un idioma o caminar una hora.

No conec cap estudi comparatiu, però a San Francisco hi havia un gimnàs el lema del qual era "Spinning i aprenentatge alhora". Estudiaven espanyol mentre anaven en bicicleta pels camps de Castella.

Van fer fallida. 

Sí, però va ser pels preus, desorbitats.

Si has fumat, begut i passat la nit despert fins als 50, té remei, el teu cervell?

Pots començar a fer exercici als 70 anys i beneficiar-te'n. 

Ima Sanchís

La Vanguardia 

CROS DE NAVARCLES

La cursa d'aquest matí durà un instant, el temps en fer un parpelleig. Com és habitual s'ha corregut amb un ritme molt alt i des del meu lloc he pogut observar com els nois i noies hi han posat tota la seva voluntad i el seu esforç, i com han tolerat resignadament el seu patiment, alguns, fins i tot, serrant les dents. Aquí trobareu el testimoni gràfic del que us acabo de dir.

CROS DE SALLENT

ALLÒ ESSENCIAL NO ÉS L'ÈXIT, SINÓ ESFORÇAR-SE PER ACONSEGUIR-LO

"Allò essencial no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo" Aquest és el missatge que, des de fa un parell de setmanes, els nens i nenes de la nostra escola que participen a la competició del cros comarcal mostren ben visible en la seva samarreta, divulgant amb la seva innocència, alhora que corren, la importància del valor de l'esforç. Potser el significat i la intencionalitat d'aquest gest sacseja la consciència dels pares més hooligans i els ajuda a entendre que en la competició la seva felicitat personal no s'aconsegueix només quan el seu fill o filla acompleix les expectatives (les de papà) pujant al podi.

L'autor fou Pierre de Coubertin, que en el seu apotegma original digué: "Allò més important de l'esport no és guanyar, sinó participar, perquè allò essencial en la vida no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo".

Pierre de Coubertin aconseguí el seu objectiu de recuperar els Jocs Olímpics de l'antiga Grècia gràcies al seu entusiasme, a la seva visió i perseverança malgrat els contratemps amb els quals es va trobar. Però no només es va dedicar a recuperar els Jocs d'Olímpia i el Moviment Olímpic, sinó que també fou un extraordinari pedagog que impulsà una reforma educativa a les escoles prenent com a base l'esport. Lluità per convèncer a la societat del seu temps de la necessitat d'introduir l'activitat física i l'esport com a part del currículum quan aleshores la gimnàstica monopolitzava els continguts escolars i responia fonamentalment a interessos polítics (gimnàstica militar) i no a les necessitats reals de la societat i de les persones.

Des del nostre punt de vista els valors són principis que un accepta conscientment en base a les seves conviccions morals i determinen la seva forma d'actuar o de comportar-se. Penso que a través de l'ensenyament del valor de l'esforç els nois i noies desenvolupen habilitats que els permeten donar el millor de si mateixos per a superar-se i progressar malgrat les dificultats.

No seria correcte practicar una activitat física o esportiva valorant únicament el resultat final assolit perquè se subestimaria l'actuació personal davant tot un seguit de factors externs que no es poden controlar: atzar, adversitat... En aquest cas és molt probable que es manifestin sentiments de frustració, decepció i, fins i tot, de fracàs, que malauradament poden relegar a un segon terme una excel·lent actuació personal basada en donar el màxim del que un ha estat capaç.

Cal partir de la noció que si el resultat és aleatori perquè no depèn d'un mateix sinó de múltiples factors que no es poden controlar, l'esforç sí que depèn d'un mateix, per tant, la valoració preferent de l'esforç per sobre del resultat final ajudarà a desenvolupar el potencial de cadascú. Quan un s'esforça està en disposició d'assolir la superació personal; un es posa reptes per comparar-se i competir contra si mateix i com a resultat d'aquesta comparació pot valorar la seva evolució i el seu rendiment, però sempre en funció de l'esforç realitzat.

Valorant l'esforç i gaudint de la satisfacció personal d'haver donat el millor de si mateix els nois i les noies superen el seu rendiment en relació a les pròpies capacitats i limitacions personals. Per la seva funcionalitat, l'aprenentatge d'aquest valor es pot transferir posteriorment a altres situacions o moments i circumstàncies de la vida on sigui imprescindible fer ús d'aquest valor: l'esforç.

Tot plegat, si mostreu discrepàncies amb el que acabo de dir sí que haureu de convenir amb mi que és preferible córrer amb aquest principi que orienta un determinat tipus de conducta que no portar a l'esquena el rètol publicitari de Mudanzas Arturo, per exemple. 

Joan Craviotto

CROS DE MANRESA

CROS DE SÚRIA

Per moments em semblava veure bandades de petits búfals alçant núvols de pols al seu pas i pobre d'aquell que s'hagués interposat en el seu camí.

CROS DEL TRAGINER

Avui, 11 d'octubre s'ha celebrat el 4t Cros Infantil del Traginer. Hem fet unes quantes fotos, de fet les que hem pogut perquè el ritme que han imposat els corredors en les curses ha estat tan infernal que no donava temps a què la càmera es carregués. Començaren com un terbolí, acabaren com un cicló i, a sobre, marxaren cap a casa a l'esprint i xiulant. No es cansen mai, misteris de la fisiologia infantil.

VÓS ÉS EL SEU PARE, NO EL SEU ENTRENADOR!

Els nois practiquen esports per divertir-se. Deixar de banda aquesta màxima i fer pressió sobre els nostres fills és posar-los en camí per a què renunciïn a l'activitat esportiva.

"Em sento trist quan el meu pare em renya després del partit. Em retreu que he jugat sense nervi, que així mai seré jugador de Primera Divisió, que no encerto a passar bé les pilotes perquè em manca concentració. I a sobre la meva mare li dóna el seu suport. Em diu que jugo com si no m'importés guanyar. També em claven per la cara que gasten molts diners en mi i que dediquen moltes hores portant-me cap aquí i cap allà amb el futbol. A mi m'agrada jugar al futbol, m'agrada aprendre coses noves, fer una assistència de gol, estar amb els amics, guanyar, encara que tampoc li dono molta importància quan perdem, això és el que ens diu l'entrenador. Tot i així, ha arribat un punt en què ja no gaudeixo, vinc a jugar els caps de setmana nerviós, pensant que si al meu pare no li agrada el que faig, sentiré els seus crits des de la banda, em dirà que em mogui, que espavili, i a vegades em fa sentir tan nerviós que no se ni per on va la pilota. No se si paga la pena continuar quan ja no frueixo. Però si llenço la tovallola, també els decebré".

Són molts els pares i mares que acompanyen els seus fills o filles als partits, competicions i entrenaments. Seuen a la grada, els observen en actitud vigilant i atenta, els donen instruccions i s'involucren en l'esport dels seus fills com si fossin els tècnics esportius que dirigeixen els entrenaments o la competició. Hi ha una mostra ben variada de pares i mares.

Els qui assumeixen la seva responsabilitat de forma positiva. Són aquells que es mouen amb l'únic interès en què el seu fill s'ho passi bé en allò que fa.

El pare taxista. Acompanya la seva filla, la deixa a l'entrenament i desprès la recull. Moltes vegades és un pare a qui l'esport no li entusiasma, però vol que la seva filla sigui feliç.

El pare positiu. Està al costat del seu fill, l'anima, li dóna el seu suport, mostra interès sobre el desenvolupament dels partits. Li desvetlla l'entusiasme sense pressió. Felicita el nano pel simple fet de jugar i entrenar.

El pare involucrat. Es mostra obert a participar i col·laborar en les decisions i propostes del club. S'interessa per la formació dels nois o també en què l'equip obtingui ingressos. Aquest tipus de pares són actius en la divulgació de valors en el club i participen amb qualsevol acció que el pugui millorar.

Hi ha d'altres papers, els negatius. S'inclouen en aquest grup aquells comportaments dels pares que tenen una influència negativa en el seu fill, originant-li pressió, exigint resultats i posant unes expectatives molt per sobre del que l'entrenador o el club esperen del noi.

El pare pesat. Es passa el dia parlant elogiosament de la seva filla, de tan bé que juga, neda o corre i quant promet la seva petita. No pressiona directament a la noia, però inconscientment li transmet que el seu valor com a persona està en el joc.

El pare entrenador. Crida donant les instruccions des de la grada, corregeix el seu fill quan van en cotxe, encara que contradigui les indicacions de l'entrenador. Li genera confusió al seu fill, que per una banda té una noció de joc que el tècnic mira d'inculcar-li, i per altra banda, la idea del seu pare o mare. En esports com la natació, aquest pare és a la grada anant de cap a cap de la piscina, cronòmetre en mà, mesurant temps i apuntant en una llibreta. És fora del cas crear pressió en el noi o noia amb diferents missatges. ¿A qui creu que hauria d'obeir el seu fill o la seva filla?

El pare que es creu Cholo Simeone. Tractar de motivar-lo, inculcar-li grapa, li demana entrega, esforç, que es deixi la pell, que treballi, que competeixi com si li anés la vida. Però s'oblida d'allò més important: ni el seu fill és un jugador d'élite que s'ha de guanyar la vida jugant ni ell és l'entrenador. Només aconseguirà que el seu fill perdi de vista els valors que el club fomenta, on normalment preval la generositat per sobre de la individualitat, fruir i aprendre per sobre dels resultats, i el joc net per sobre de competir a qualsevol preu.

El pare que resta en tots els sentits. Des de la grada crida, desacredita l'entrenador, li manifesta al seu fill que no entén per què ell no juga quan els seus companys són encara pitjors que ell, el seu comportament és groller amb els jugadors rivals, insulta l'àrbitre i una llarga llista d'altres impertinències. És el pare del qual el seu fill no pot sentir més que vergonya.

Els motius pels quals els pares perden els papers són ben diversos. Molts esperen que gràcies als seus fills deixin de treballar. Altres desitgen que la seva filla ho guanyi tot perquè els seus triomfs són els seus propis èxits, és la manera de sentir-se orgullosos de la sagala i de presumir davant dels amics i en la feina. D'altres projecten la vida que ells no van poder tenir. Alguns no tenen absolutament cap autocontrol. No el tenen durant el partit dels seus fills, ni quan condueixen, ni en la relació amb les persones. I per últim estan els qui ultrapassen els límits sense cap mirament. Saben que allò que fan no és correcte, però la seva manca d'educació o absència de valors els fa comportar-se com a persones poc cíviques i desconsiderades.

El valor principal està en fer esport, perquè és una conducta saludable, però sobretot en ésser capaços de divertir-se i relacionar-se amb els altres. La resta no importa. Si no li pressiona amb la consola dels videojocs, ¿per què ho fa quan l'acompanya als partits? En el mateix moment en què la paraula jugar perd valor –"jugar a bàsquet", "jugar a futbol", "jugar al tennis"-, el seu fill deixarà de fruir i no voldrà continuar anant.

Si és pare o mare, recordi, si us plau, que és un model de conducta per al seu fill o filla i per als seus companys d'equip. Als fills els agrada sentir-se orgullosos dels seus pares i, en canvi, ho passen terriblement fatal quan se senten avergonyits. Ésser model de conducta comporta molta responsabilitat, perquè els seus fills copien allò que veuen en els adults i no cal dir! en els pares. La seva forma de comportar-se ha d'ésser exemplar per a què faciliti l'aprenentatge de tot un seguit de valors que acompanyin a l'esport.

Si com a pare o mare el que vol és sumar, tingui en compte el següent decàleg:

1. Recordi el motiu principal pel qual el seu fill o filla fa esport: juga perquè li agrada. Existeixen també d'altres, com és ara adoptar un estil de vida actiu, estar amb els amics per aprendre a relacionar-se. L'objectiu fonamental no és guanyar.

2. Ha de compartir els mateixos valors que el club. És important trobar aquell centre esportiu que més s'escau amb la seva filosofia de vida.

3. No li ha de donar cap ordre o instrucció. Tan sol li ha de donar suport, guany o perdi, jugui bé o cometi un error.

4. No l'obligui a fer un entrenament suplementari, ni a fer cap exercici al marge dels seus entrenaments. El seu fill no és una estrella, és un nen. Encara que tingui una especial aptitud o talent, podria ser que faci esport sense cap expectativa d'ésser professional i només el practiqui per divertir-se.

5. Eviti la pressió, donar instruccions, cridar, increpar, malparlar; no faci gestos que demostrin al seu fill o filla que se sent decebut amb el seu joc.

6. El respecte a tots els participants ha de ésser un valor prioritari: inclou tots els jugadors, entrenadors, àrbitres, tècnics, ajudants, famílies acompanyants...

7. Controli les seves emocions. No es pot manifestar tot allò que a un li passa pel cap. Les persones educades no mostren incontinència verbal.

8. Mai parli malament dels companys del seu fill. Els altres nois formen part de l'equip. L'objectiu del grup està sempre per sobre de les individualitats. I parla malament dels companys d'equip és parlar malament de la gent amb qui es comparteixen valors, emocions i un projecte comú.

9. Canviï la seva forma d'animar. No es tracta de corregir al seu fill, sinó de reforçar-lo.

10. No inculqui falses expectatives al seu fill o filla, com és ara, per exemple, que és un campió, que és el millor i que amb l'esforç arribarà on vulgui.

La felicitat dels petits està per sobre de tot. Ha de mostrar la seva satisfacció amb el que faci, guanyi, perdi o cometi errors. Sempre se l'ha de felicitar per participar més que per competir. Recordi que el seu fill fa esport per passar-s'ho bé ell, no per a que ho faci el seu pare o mare.

Adaptació de ¡Usted es su padre, no su entrenador! de Patricia Ramírez

elpais.com

Allò més important en l'esport no és guanyar, sinó participar, perquè allò essencial en la vida no és l'èxit, sinó l'esforç per aconseguir-lo. Pierre de Coubertin.

COMENÇA UN NOU CURS ESCOLAR

EVOCACIÓ DELS RECORDS ESCOLARS DE L'ALUMNE DESCONEGUT DE L'ESCOLA NACIONAL

 (Qui fica cullerada és el senyor Castro Quiroga, nostàlgic Inspector Jefe de la Escuela Española) 

En reconeixement dels meus estimats companys 

d'escola així com dels meus excel·lents mestres,

 víctimes innocents, docents i alumnes,
de l'escola a la qual ens tocà anar.

Aquell dimarts 15 de setembre començava un nou curs. Malgrat que es presentava rúfol vaig emprendre radiant el camí de l'escola amb la meva flamant bata amb ratlles blaves i l'impecable clenxa que la meva mare havia traçat després de pentinar cap a un costat i enrere els cabells de la part superior del cap per deixar al descobert un front que transparentava la meva candidesa infantil, sense tocar, per descomptat, els més curts de la nuca i dels laterals, que de tant curts no els calia ni tocar.  

Las calles volvían a alegrarse con la presencia de los pequeños, quienes reanudaban el itinerario del curso pasado, pero con la ilusión de haber ascendido de grado en la clase. En la frente iluminada de los niños se adivinaba esa estrella que denuncia el nuevo grado que habían adquirido en el ejercicio escolar del curso anterior. 

Habían vuelto los niños; había vuelto el gozo a nuestras calles.

En la plaça, tan bon punt van tocar les nou a so de campana de l'església vam començar a fer files.

La ceremonia de colocar la Bandera antes de empezar las clases y arriarla al terminar, mientras se entonaba el Himno Nacional, era obligatoria para todas las Escuelas. Debía efectuarse en el patio de la Escuela, o en su interior si se carecía de él. 

És a dir, abans d'entrar a l'aula, sense entreteniment, ja començava la Formación del Espíritu Nacional. Ens feien formar com la tropa de la caserna davant l'entrada de l'escola per retre homenatge a la bandera cantant Cara al Sol amb el braç alçat...

Se le llamaba el saludo nacionalsindicalista, que consistía en extender el brazo y la mano derecha hacia delante y hacia arriba. Todo falangista debía emplear su saludo al encontrarse con otros camaradas, ante sus jefes, ante la tumba de algún caído, al paso de las banderas y cuando se entonaba el himno o cantos nacionales: 

Cara al sol con la camisa nueva

que tú bordaste en rojo ayer,

me hallará la muerte si me lleva

y no te vuelvo a ver...

Formaré junto a mis compañeros,

que hacen guardia sobre los luceros,

impasible el ademán

y están

presentes en nuestro afán.

Si te dicen que caí

me fui

al puesto que tengo allí.

Volverán banderas victoriosas

al paso alegre de la paz

y traerán prendidas cinco rosas

las flechas de mi haz.

Volverá a reír la primavera

 que por cielo, tierra y mar se espera.

 Arriba, escuadras, a vencer,

que en España empieza a amanecer. 

Era una de les maneres d'inculcar-nos l'amor i l'orgull per la pàtria...

...De acuerdo con los principios del Glorioso Movimiento Nacional, para así servir a los intereses supremos de la Patria: Una, Grande y Libre. Este grito expresaba de una manera clara y terminante el "cómo" queríamos que España fuese. Queríamos que España fuese UNA, es decir que todos sus hombres trabajasen unidos por el bien de la Patria. Queríamos que de la unión resultase una España GRANDE, o sea, una España que, por su poder, fuese respetada en el mundo. Y, finalmente, queríamos una España que, unida y grande, fuese LIBRE, es decir, que no estuviese sometida a otros países.

La solemnitat de l'acte de la pujada de bandera era tan extraordinàriament intimidadora que dissuadia completament a qualsevol d'abandonar les files o fer-se objector de consciència. Tot seguit, entràvem a la classe.

En el aula era obligatorio además del retrato del Caudillo colocar una imagen de la Virgen, con preferencia de la Inmaculada, y en sitio preferente. El Santo Crucifijo era conveniente que tuviese como fondo la Bandera de la Patria.

Aquesta ambientació es completava amb la figura de José Antonio, fundador de Falange Española de las JONS. En aquesta atmosfera nacional-catòlica cada dia abans de començar les tasques resàvem un parenostre i una avemaria.

La Escuela Española, en armonía con la tradición de sus mejores tiempos, había de ser ante todo católica si la queríamos nuevamente grande e imperial.

Una altra de les instruccions que seguíem de forma molt rigorosa era que quan hom arribava una vegada la classe ja havia començat aquest havia d'acompanyar la seva entrada amb l'expressió Ave María Purísima...

...Siendo contestado por el maestro y sus propios compañeros con el tradicional: Sin pecado concebida.

La religió constituïa un dels pilars fonamentals de l'escola nacional.

La religión era la única salvaguardia del bienestar individual y social. Si la educación había de preparar para la vida, la educación primaria debía ser religiosa porque la religión, en todos los pueblos era, es y será la base del orden social.

Els dissabtes al matí també anàvem a escola i fèiem l'Evangeli de l'endemà, diumenge.

Cada ocell al seu niu: els nois i les noies anàvem a classes diferents, elles amb mestresses i nosaltres amb mestres. Pel que semblava si haguéssim anat junts no hauríem parat de pecar...

Se habían podido observar numerosas perturbaciones de alcance individual y social producidas por la enseñanza mixta. Pero no era solo cuestión moral o cuestión de interés lo que repugnaba a la coeducación; era que la naturaleza del educando, hombre o mujer, exigía distinta educación. La organización cerebral de la mujer es distinta fisiológicamente de la del hombre siendo también distinta la corriente nerviosa. Las condiciones del organismo son distintas en número y constitución de células.
El Estado por razones de orden moral y de eficacia pedagógica, prescribió la separación de sexos en la enseñanza y la formación peculiar de niños y niñas en la educación primaria.

Per altra banda, havíem d'ésser fidels i respectuosos amb l'autoritat del mestre per obeir-lo cegament en tot allò que manés o imposés.

Consistía la obediencia en ejecutar con prontitud y gusto los mandos de nuestros superiores, sacrificando si era preciso nuestra voluntad al cumplimiento del deber. En aquella España no había que discutir había que obedecer. Quién no recuerda aquel “Yo prometo ser un niño disciplinado, ordenado y estudioso. Yo prometo someterme del todo, íntegramente a los mandatos de mi maestro, de mis padres y de las Autoridades. Yo cumpliré las obligaciones que se me impongan y, al cumplirlas, me sentiré satisfecho de haber cumplido con mi deber español”

L'ordre i una disciplina rígida eren fonamentals en l'escola nacional. El mestre havia d'imposar la seva autoritat davant una classe massificada i era difícil mantenir una adequada disciplina per poder treballar en ordre i silenci a la classe. Quan se li acabava la paciència ens feia agenollar de cara a la paret i amb els braços en creu...

...como castigo físico. Entre los castigos se recurría también a la vergüenza, la pérdida de puestos, el castigo corporal haciendo uso de la vara... En los castigos se buscaba un doble propósito: obtener la reforma del culpable y mostrar el ejemplo para que los otros se abstuviesen de obrar mal.

Totes les classe es feien en castellà, quedant el català com a llengua proscrita.

El idioma vehicular en la Escuela Española era únicamente el castellano, el catalán era una lengua vernácula. Si la Escuela en nuestra Patria había de ser esencialmente española tenía que cultivar la lengua nacional española, que era la lengua imperial como recordaba continuamente aquel famoso cartel que colgaba en numerosos organismos públicos: Hable Vd. el idioma del imperio.

Els alumnes més brillants no eren els qui mostraven més curiositat per aprendre sinó aquells que se sabien la lliçó de cor, de dalt a baix sense deixar-se una coma.

De carretilla había que saberse cualquier lección. Un auténtico patriota era quien le decía la lección de memoria al maestro. He aquí la de Los Reyes Católicos:
Los Reyes Católicos fueron Isabel I de Castilla y Fernando V de Aragón. El reinado de los Reyes Católicos es uno de los más gloriosos y trascendentales de nuestra Historia. Cuando comenzaron a gobernar, el desorden y el bandolerismo imperaban en todas partes. En Granada estaban aún los árabes y Navarra era independiente.
Isabel la Católica, de carácter enérgico y justo, fue causa principal de los acontecimientos de su reinado: conquista de Granada, descubrimiento de América, sometimiento de la nobleza y creación de la Santa Hermandad y de la Santa Inquisición.
Pero Isabel la Católica no fue sólo una gran reina, sino que también fue una excelente ama de casa. Sin perder su dignidad, hilaba, tejía y atendía otros menesteres caseros. Por sus grandes virtudes y vida ejemplar ha sido elegida por la Sección Femenina de Falange como modelo de las mujeres de España.

Es commemoraven totes les festes religioses i també d'altres com San José de Calasanz, dia del mestre, Mártires de la Tradición, Santo Tomás de Aquino, dia dels estudiants catòlics, el Domund... 

...La conmemoració del Domund daba fe de una categoría superior, universal, de nuestro espíritu imperial, de la Hispanidad defensora y misionera de la verdadera civilización de la cristiandad. El Domund se celebraba el tercer domingo de octubre. En el mundo había muchos millones de seres humanos que no conocían la doctrina de Jesucristo. Para abrirles las puertas de la Gloria, miles de misioneros fueron hasta ellos. Pero los misioneros necesitaban que les ayudásemos con nuestras oraciones y limosnas. Con este fin se estableció el Domund o Domingo Universal de Misiones. Quién contribuía a la obra misional Dios le devolvía ciento por uno.

A l'hora d' educació física es feien taules de gimnàstica basades en el mètode suec amb formacions geomètricament perfectes i moviments altament sincronitzats, encara que en posició estàtica. A final de curs o en dies assenyalats es feien demostracions perquè mostraven tres pilars bàsics del pensament polític de l'època: ordre, disciplina i unitat.

La Gimnasia Educativa de la Escuela Nacional tenía una finalidad moral en sí misma para alejar a los hombres de vicios o tentaciones malsanas. Era el pedestal fuerte sobre el que se asentaba la moral de nuestra raza y de nuestra inmortal España.
Para los hombres la gimnasia servía a su formación educativa, disciplinaria y moral. La gimnasia de las mujeres buscaba conseguir la estética corporal y desarrollar una constitución física fuerte que le permitiera engendrar y criar hijos sanos y robustos.

Teníem un únic llibre de text, la popular Enciclopedia Álvarez, que compilava les diferents matèries o temes d'estudi, com és ara, Historia Sagrada, Lengua Española, Aritmética, Geometria, Geografía, Historia de España, Ciencias de la Naturaleza, Formación Político–Social y Formación Familiar y Social.
Les matemàtiques em feien respirar amb dificultat, m'ennuegaven especialment els enrevessats problemes, que de tan peculiars trobo estrany que no hagin estats distingits mai amb la qualificació de denominació d'origen especial de la casa. Mai no he vist una cosa semblant. La meva animadversió definitiva esdevingué aquell dia en què el mestre, o la mà del diable, encara avui no ho tinc clar, començà a escriure a la pissarra el següent problema:

Un depósito cuyo volumen interior es 5'4 m3 se llena de gasolina. Calcular el precio a que se pagó el Hl. sabiendo que después de haber vendido 2.300 litros a 37'5 pesetas el Dl. y la restante a 4 pesetas el litro, y de haber pagado 235 pesetas por transportes y otros gastos, quedó un beneficio de 1.890 pesetas.

Quan acabà i es girà, tothom ja tenia la vista clavada en el seu pupitre, menys jo que ingènuament suplicava humilment a l'autoritat del Generalísimo, que just estava situat damunt la pissarra, que no em toqués a mi sortir, ja que era evident que ningú volia presentar la seva candidatura per a resoldre aquell problema tan brutalment irracional. Invocava fervorosament la seva protecció quan em va semblar sentir el meu nom i tot seguit, "al encerado". Amb cautela vaig desviar la mirada i vaig veure que el mestre amb un mig somriure lleugerament sardònic m'oferia amb el braç estirat el guix: no tenia escapatòria.
Quan vaig arribar a la pissarra el meu cor bategava violentament alhora que una suor freda em regalimava pel front. Tenia la necessitat de guanyar temps i després de donar una ullada general a la classe em vaig adonar que ningú sentia enveja de la meva anguniosa situació, ningú tenia interès en ser el protagonista, l'heroi que després de plantar cara a aquella bèstia de problema acaba assolint la glòria. Pel que m'hi anava, vaig afrontar el repte però aquell galimaties de la pissarra era un impossible per a les meves facultats intel·lectuals, un suplici que em feia patir atroçment. Adoptant un aire pensatiu completament postís vaig deixar anar com una forma de sortir d'aquell cul-de-sac: "la solución, ¿la quiere a ojo o exacta?" Evidentment, la volia amb escrupolosa exactitud matemàtica. No us conto com vaig sobreviure a aquell naufragi, però tinc la sospitat que vaig sortir pitjor que si hagués ficat un misto en aquell dipòsit de gasolina ple a vessar ja que no vaig poder salvar ni la meva estimada clenxa ni la monada del meu discret tupè.

Joan Craviotto

COMENÇA UNA NOVA TEMPORADA DE CROS

Aquí trobareu més informació:

NORMATIVA FASE COMARCAL CROS ESCOLAR