TREBALLEM LA RESPIRACIÓ A CICLE INICIAL (1r)

Susagna

ACROESPORT A CICLE MITJÀ (4t)

 La setmana del 24-28 de Novembre amb els de cicle mitjà vam treballar l'Acroesport i la mestra ens va fer unes quantes fotos per poder veure com quedaven les figures un cop practicades amb unes quantes sessions.

Aquí les podreu observar durant uns minuts:

Mostra-ho tot

Obteniu el vostre

Susagna

"NO PUC. NO EM DEIXEN"

Tenia set anys quan va anar per primera vegada a l'escola i a la porta del centre es va trobar un marrec de la seva edat que enllustrava sabates. Abans d'entrar a l'escola va anar a preguntar a aquell noi per què no entrava i es quedava fora. - "No puc. No em deixen", va ser la seva resposta.

Aquesta experiència va marcar profundament la infantesa de Kailash Satyarthy i va constituir el principal motiu pel qual es va dedicar a lluitar durant la seva vida contra aquestes injustícies.

Enguany el Premi Nobel de la Pau han estat concedit a la pakistanesa Malala Yousafzai i a l'indi Kailash Satyarthi en la seva lluita contra les injustícies i l'opressió dels nens i els joves, i pel dret de tothom a l'educació.

Malala Yousafzai, pakistanesa de 17 anys, ha estat la persona més jove reguardonada amb el Premi Nobel, i ha esdevingut un símbol pel dret de les nenes a l'educació. Entre 2008 i 2010 va escriure un diari en el qual explicava les seves experiències viscudes front a la prohibició d'educar-se que els talibans van imposar a les dones. Va escriure: "Els talibans han emès una fàtua que prohibeix anar a escola a totes les nenes". Una companya li pregunta: “Per l'amor de Déu, digue'm la veritat, atacaran la nostra escola, els talibans?”.

No era una angoixa infantil il·lògica o absurda. Se sap que en aquelles dates els talibans havien decapitat 13 nenes, havien destruït 170 escoles i havien col·locat bombes en cinc més. Quan els militars van alliberar el Pakistan de la tirania dels talibans, Malala va utilitzar la seva sobtada fama per promoure el dret a l'educació, amb especial èmfasi en les noies. El seu activisme, fent conferències en escoles de tot el país, va ser reconegut pel Govern, però no va caure bé entre els extremistes que, després d'haver-la amenaçat en diverses ocasions, el 9 d'octubre del 2012 van intentar assassinar-la.

Per la seva banda, Kailash Satyarthi, indi que encapçala l' ONG, Moviment per la Salvació de la Infància, ha alliberat de l'esclavitud laboral uns 80.000 nens en més de 160 països. Va deixar la seva feina com a enginyer informàtic per a dedicar-se a lluitar contra l'explotació laboral infantil, denunciant les multinacionals que al seu país utilitzen els nens d'entre 5 i 12 anys fent-los treballar de forma abusiva en benefici propi i conscienciant, a l'hora, sota diverses formes de protesta i manifestació pacífiques, la població sobre els drets dels nens i dels joves. Aquest activista es considera un seguidor fidel de la filosofia de Mahatma Gandhi i explica que la captivitat i explotació dels nens no s'explica només amb la pobresa, l'analfabetisme o la ignorància dels pares sinó per ésser la força de treball més barata i perquè són els més vulnerables física i mentalment. Però també influeix la manca de coneixement dels drets humans i fonamentalment la divisió jeràrquica de la societat en castes, ja que la majoria dels nens esclavitzats procedeixen de les castes baixes, acceptant resignades les famílies que és el seu karma.

"Els nens han d'anar a escola i no ser explotats econòmicament" va anunciar el president del Comitè Nobel. Malgrat la lluita de Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi encara queden més de 60 milions de nens i nenes que no van a l'escola i més de 168 milions que són explotats en condicions inhumanes per empresaris sense escrúpols. A tots ells se'ls està privant de la seva infantesa, violant greument un dels seus drets fonamentals com a persona.

LES ACTIVITATS EXTRAESCOLARS

Ha començat un nou curs escolar i una altra tasca que ocupa el temps de les famílies és l'organització de l'agenda de les activitats extraescolars del seu fill o filla. Mirem d'omplir les estones de la tarda i, de vegades, fins i tot, del migdia amb la bona intenció de completar la seva formació. Però, de vegades les expectatives que ens marquem en relació als nostres fills i filles superen de llarg la seva capacitat, no intel·lectual sinó d' acomplir amb satisfacció amb tots els seus compromisos, amb les corresponents frustracions que es generen en l'ambient familiar. 

La setmana s'ha de programar amb seny mirant de trobar l'equilibri entre les activitats extraescolars i les estones personals que els nens i nenes també necessiten per a fer el que vulguin, ja sigui jugar, anar al carrer o rascar-se la panxa, si ho estimen més convenient. L'agenda no ha d'estar mai repleta sinó que ha de contemplar forats en què el nen o la nena tinguin la seva estona o espai personal per organitzar-s'ho com ho cregui més convenient. Segur que si sabéssim compatibilitzar les activitats extraescolars amb les d'esbarjo personal el rendiment dels nostres petits milloraria més que amb una agenda sobreïxent d'activitats guiades. 

Dècades enrere ningú ens organitzava la vida quan sortíem de l'escola. Arribàvem a casa, agafàvem el rosegó de pa untat amb oli i ensucrat i ens anàvem al carrer a jugar fins l'hora de sopar. Les activitats extraescolars ens les oferia el mateix carrer. Un dia jugàvem a futbol, un altre fèiem ballar la baldufa, saltàvem a corda o jugàvem a fet a amagar, un altre dia ens anàvem a casa d'un amic i allà jugàvem sols, sense que cap adult tragués el nas per allà.

Tots jugàvem junts, des de els qui tenien 15 anys als que només en tenien cinc. Ens discutíem, ens barallàvem i ens reconciliàvem, és a dir, apreníem a relacionar-nos amb els altres sense que les nostres mares o pares es fiquessin pel mig. Vam aprendre sols a controlar les frustracions, a respectar els torns en els jocs, a resoldre els conflictes i també apreníem els codis socials del carrer: respectar els líders, acceptar el rol de cadascú dins el grup i si hi havia algun problema allà es quedava. Els acusetes estaven molt malament considerats i eren immediatament assenyalats i rebutjats. Tot plegat, apreníem el que ara diem habilitats socials.

Aquí us deixo un article on es contraposa una mica el que acabo d'exposar: l'ahir i l'avui en la vida del nen o nena. Als de la meva generació ens resulta familiar aquest article perquè encara vam viure en primera persona molts dels escenaris que aquí es descriuen. Em semblaria excessiu dir que va ser un privilegi jugar aquells partits de futbol en aquelles condicions però sí que puc afirmar que des d'aquell camp de futbol vell, al costat del cementiri, recupero, possiblement, els millors records infantils que jo guardo a la meva memòria. Amb franquesa ho dic.

TIEMPO DE CAMPEONES

La memoria se activa, como narró el nostálgico de Combray, gracias a una magdalena anodina, trivial. Una de las más fáciles y masticadas magdalenas de la memoria masculina es el fútbol. Cuando todavía lo político, lo identitario, no había conseguido monopolizar las emociones que el espectáculo futbolístico despierta, y cuando los negocios que este deporte generaba tenían medida humana, el fútbol era, fundamentalmente, una épica infantil. Una épica de solar polvoriento, de confuso y pobladísimo patio escolar, de rodillas sangrantes, de porterías marcadas con dos piedras, de largos atardeceres de verano que terminaban cuando la pelota se hacía invisible. Aquellos niños nunca fueron tácticamente amaestrados. Nunca vistieron uniformes. Nunca jugaron 11 contra 11. Eran 15, 20, 6 (o simplemente uno cabeceando contra la pared del dormitorio). Algunos, los menos, después de Reyes se presentaban en el patio de la escuela con ostentosas medias de algodón, con mullidas rodilleras, incluso con sofisticados borceguíes de relucientes tacos (inútiles borceguíes: tremendamente resbaladizos en aquellos patios de tierra endurecida en mil batallas). El balón no siempre era de cuero, pero las reglas eran muy volátiles (especialmente la del fuera de juego). Ganaban los de codo, plantillazo y tente tieso. Los de cráneo suicida y puntera feroz. Aunque, de vez en cuando, el milagro del efecto y el regate aparecía en unas piernas frágiles. El mejor pelotero de mi infancia era asmático. Apenas corría, pero el balón milagrosamente llegaba a su pie en el momento decisivo. Entre un caótico montón de contrarios, fintaba con maneras de bailarín sobre un palmo de terreno y, sin despeinarse, disparaba una preciosa parábola. El portero, un chico gordo y pesado, inútilmente, aunque heroico, se lanzaba sobre el polvoriento suelo, protegido sin duda por sus rollizas carnes. 

El fútbol era un juego, pero también una versión amable, inocua y ligera de la esquizofrenia. Un desdoblamiento de la personalidad que permitía al niño gordo creerse poseído por el alado Sadurní, portero del Barça; que permitía a nuestro asmático goleador creerse la reencarnación de Cayetano Re, entonces jugador del Español, y que me permitía a mí, el más bruto y atropellado, creerme investido de la soberana elegancia de Marcial, estrella en ciernes después de un soberbio gol en el Bernabéu. La fuerza con que el fútbol abraza a diversas (y ya fondonas) generaciones masculinas se fundamenta en esos partidos en los que la emoción del juego real se fundía con la posesión del ídolo imaginado. Todo lo que vino después, la excitación del adulto que necesita del calentamiento periodístico, las alegrías que la televisión una y otra vez subraya, las tristezas, la politización, el simbolismo, los estragos de la decepción, el hastío, todo lo que vino después no es más que un reflejo del instinto que pugna por recuperar un destello, al menos, de la emoción infantil, de la emoción verdadera.

Pienso todo eso viendo, no los partidos del Mundial, sino los partidos de los niños de ahora. Ya no juegan en polvorientas periferias, sino en las llamadas 'escuelas de fútbol': campos reglamentarios, porterías con mallas, entrenadores, vestuarios, duchas, sesiones físicas con o sin balón, largas sesiones tácticas. Los entrenamientos se producen en horas nocturnas, después de la jornada escolar. Algunas veces he visitado el campo en el que aprende (no sería exacto decir juega) el hijo de un amigo. Su estampa recuerda a la del añorado Koeman. Es menos rubio, pero es mucho más alegre. La alegría le acarrea frecuentes chascos del entrenador e intemperados gritos de los padres que acompañan al equipo. La diversión es peligrosa. A los 11 años, perdió a cinco compañeros: el entrenador consideró que se permitían demasiadas alegrías: no se concentraban, no conseguían situarse al 'nivel óptimo de juego'. El nivel de los chicos, ciertamente, impresiona. Tocan el balón como los mundialistas. Si llega duro, saben domarlo con un gesto técnico que mi asmático compinche nunca pudo soñar. Practican con los ojos cerrados el fuera de juego, el achique de espacios, el repliegue ordenado, el contragolpe letal, la presión en todas las posiciones. En el colegio, los maestros deben colocar a los niños entre mullidos algodones. No puede el maestro exigir corrección a sus alumnos, tiene que convencerles a la manera de un respetuoso cómplice. La profesora de mates no debe reñir al que no sabe las tablas, y mucho menos culparlo, sea díscolo o vago. Hay que despertar su deseo de aprender. Por la noche, sobre un terreno inexplicablemente llamado de juego, el entrenador gritará, insultará, humillará al niño a la viril manera de Camacho. Si ganan, no estará satisfecho: 'Han perdido la posición diversas veces y el contrario ha organizado peligrosos contragolpes'. Los niños no pueden disfrutar. No hay tiempo: hay que sudar, sufrir, organizarse, presionar, concentrarse.

Yo no recuerdo nada más libre y épico que los anárquicos partidos de mi infancia y nada me parece más siniestro que este moderno control del juego. Sea fútbol, tenis o baloncesto, el juego se ha convertido en una severa academia. Aparentemente, les estamos dando todo, a los niños: les hemos viciado y sobreprotegido. Pero también les estamos robando la libertad, el instinto, la despreocupación: los únicos tesoros verdaderos de la infancia. Antes, ciertamente, la letra entraba con sangre. Pero nadie discutía el patio, que era libre, como lo eran las tardes callejeras y las largas vacaciones de verano. Desde que los adultos planifican el ocio de los niños, la infancia se bate en retirada. Como pollos de granja, los engordamos para la producción y para el triunfo. Les organizamos campamentos, pero les negamos la aventura. La infancia edulcorada se expande, sí, pero nada queda sin colonizar, sin entrenar. Muere la selva, desaparecen los frondosos bosques del inicio de la vida en los que la felicidad no estaba regulada.

Antoni Puigverd

LA MOTXILLA

Comença un nou curs escolar. Hem de començar a preparar la motxilla... però alerta de l'ús que se'n fa perquè les males pràctiques, com ara pes que s'hi inclou, distribució del material escolar al seu interior, forma de transportar-la... poden ser la causa de dolors d'esquena, de coll i espatlles, així com de problemes de postura.

Us fem algunes recomanacions que us poden ser d’utilitat a l’hora d’escollir i preparar les motxilles:

1. No convé que les motxilles superin el 10% del pes corporal del nen o nena. És a dir, si un nen o nena pesa 40k el pes de la motxilla no ha de superar els 4k. S'han de situar en la zona lumbar, s’han de poder graduar segons l’alçada i el pes ha de quedar repartit entre les dues espatlles.
2. Les motxilles han d’estar ben dissenyades. Han d’ajustar-se correctament i s’han de portar penjades a les dues espatlles (de dos tirants o nanses) per equilibrar el pes. Cal evitar les motxilles pesades i d’un sol tirant o fer servir una nansa només.
3. És millor que la motxilla tingui tirants o nanses gruixudes i com més amples millor i regulables amb forma ergonòmica, així com un respatller encoixinat. Les nanses s'han d'estrènyer el màxim possible.
4. L’ús d’un cinturó encoixinat que es pugui cordar a l’altura de l’abdomen o el pit serveix per repartir millor el pes i facilita la subjecció de la motxilla.
5. Les motxilles amb rodes tenen l’avantatge de no sobrecarregar l’esquena, però s’han de saber utilitzar adequadament, perquè si la força que realitza el nen o nena per estirar-la no és uniforme pot sobrecarregar-li més un costat que l’altre. Han de tenir la nansa regulable en alçada i sempre s'han d'arrossegar portant-la davant del cos, mai al darrere.
6. Es recomana emplenar-les de dins cap a fora, posant els objectes més pesats i plans enganxats a l’esquena; així es reparteix millor el pes i no es clava a l’esquena. En cas de portar moltes coses és preferible portar alguna cosa a la mà abans que sobrecarregar la motxilla.
7. Cal anar amb compte en ajupir-se amb la motxilla a l’esquena. La millor manera és flexionant els dos genolls.
8. És important que les motxilles no incloguin objectes innecessaris.

L’estil de vida sedentari i el baix to muscular també s’associen a patologies de l’esquena. Per tant:

• Cal potenciar la musculació de l’esquena i promoure l’exercici físic en els nens i nenes de forma regular. Cal practicar esport. No n'hi ha prou en jugar al pati de l'escola sinó que cal practicar esport de forma regular per tenir una musculatura potent, resistent i elàstica.
• Seure correctament a l'escola vol dir que un ha d'estar tan enrere com pugui assegut a la cadira, recolzant els peus al terra i mantenint els genolls al mateix nivell o per sobre dels malucs. L'esquena s'ha de mantenir recta i els braços i els colzes recolzats a la taula.
• També es recomana evitar dormir de bocaterrosa perquè és perjudicial per a l’esquena; és millor fer-ho boca amunt o de costat. 

Per prevenir el mal d'esquena cal tenir en compte dos factors: el pes que porta el nen a la motxilla i la forma en què es col·loca aquest pes dins de la motxilla.

CROS ESCOLAR

Aquí trobareu més informació:

Normativa Fase Comarcal de Cros Escolar 2014-2015

BENVINGUTS AL NOU CURS

NO MIREN PARA ARRIBA, EL PARTIDO SE JUEGA ABAJO

Estava preparant una nova entrada per conèixer com es van viure els fets del Maracanazo des de la seva tripa comptant amb un narrador excepcional, que aquell dia es va convertir, per diverses raons, en un dels seus principals protagonistes, quan una altra vegada la fatalitat es planta davant el conjunt brasiler per fer reviure, a tot el país i un altre cop en el seu mundial, els fantasmes del Maracanazo, amb l'agravant que ara ha estat de forma més punyent.

A qui no vol cols, dos plats. Alemanya va esquarterar a mossegades al Brasil convertint la tragèdia de Maracanà en un acudit. Un misto comparat amb la traca del 7-1 d'enguany. El 2014, igual que el 1950, Brasil torna a carregar a la seva esquena una pesada motxilla amb una derrota traumàtica, que deixa la seva afició ofegada en llàgrimes.

Però com he dit abans, la finalitat d'aquesta entrada no és comentar la desfeta verdeamarelha sinó fer conèixer la capacitat com a jugador i, per sobre de tot, com a persona, d'Obdulio Varela, capità de l'equip d'Uruguai en la final de 1950.

Quan vaig llegir per primera vegada el relat que fa de la seva experiència viscuda durant aquell dia em va despertar un fort sentiment d'admiració. En primer lloc, en el seu rol de capità, arengant els joves jugadors del seu equip davant el difícil compromís al qual havien de fer front en condicions totalment adverses. Tant de bo! hagués tingut jo algú com el "Negro Jefe" de capità en el meu equip. Però el que més em va deixar parat va ser la seva immensa lliçó d'humanitat que ens regala quan fa seus els sentiments dels aficionats rivals després de la derrota. Un dels principals artífexs de la victòria uruguaiana, en un gest cristal·lí i generós, acaba llepant les ferides dels seguidors brasilers.

Mai no he vist res de semblant.

OBDULIO VARELA, EL REPOSO DEL CENTROJÁS (mig centre)

Mire usted lo que son las cosas. Nosotros habíamos empatado con España dos a dos con un gol que yo hice sobre la hora, esos goles que salen de suerte; el segundo partido le habíamos ganado a Suecia tres a dos, ahí no más. Los brasileños venían matando. Le habían marcado seis goles a los suecos y otra media docena a los españoles. Cuando fuimos a la final nadie dudaba de que ellos nos aplastarían. Tenían un cuadro bárbaro, eran locales y el mundo entero esperaba que ganaran el Mundial. Nosotros jugábamos, puede decirse, contra todo el mundo.

Eso, creo, debía darnos tranquilidad. Nuestra responsabilidad era menor. Recuerdo que un dirigente uruguayo lo llamó a Óscar Omar Míguez, el centroforward (davanter centre) del equipo, poco antes de salir a la cancha, y le dijo que estuviéramos tranquilos, que los dirigentes se conformaban si perdíamos nada más que por cuatro goles. Dijo que con llegar a la final ya debíamos estar satisfechos y que se trataba ahora de evitar el papelón, de no tragarse una goleada muy grande.

Yo lo escuché y eso me indignó. Le dije: "Si entramos vencidos mejor no juguemos. Estoy seguro de que vamos a ganar este partido. Y si no lo ganamos, tampoco vamos a perder por cuatro goles."

Yo tenía 33 años y muchos internacionales encima. Estaban listos si creían que nos iban a pasar por arriba nomás. Los otros muchachos del equipo eran jóvenes, sin mucha experiencia, pero jugaban bien al futbol. Además, poco antes habíamos jugado contra los brasileños la copa Río Branco y les habíamos ganado 4 a 3 el primer partido; después perdimos dos veces por uno a cero, pero nos habíamos dado cuenta de que se les podía ganar. Ellos tienen mucho miedo de jugar contra los uruguayos o contra los argentinos.

Antes de salir a la cancha, el director técnico Juan López me dijo, como siempre, que yo debía dirigir, ordenar el equipo dentro de la cancha. Entonces, cuando íbamos para el túnel, les dije a los muchachos: "Salgan tranquilos. No miren para arriba. Nunca miren a la tribuna; el partido se juega abajo."

Era un infierno. Cuando salimos a la cancha eran más de cien mil personas silbando. Entonces nos fuimos hacia el mástil donde se iban a izar las banderas. Cuando salió Brasil lo ovacionaron, claro, pero después mientras tocaban los himnos, la gente aplaudía. Entonces les dije a los muchachos: "Vieron cómo nos aplauden. En el fondo esta gente nos quiere mucho."

Al juez no le di la mano. Nunca le di la mano a ningún árbitro. Lo saludaba, sí, lo trataba con respeto, pero la mano nunca. No hay que hacerse el simpático. Después la gente dice que uno va a chupar las medias del que manda en el partido.

En el primer tiempo dominamos en buena parte nosotros, pero después nos quedamos. Faltaba experiencia en muchos de los muchachos. Nos perdimos tres goles hechos, de esos que no puede errarlos nadie. Ellos también tuvieron algunas oportunidades, pero yo me di cuenta que la cosa no era tan brava. El asunto era no dejarlos tomar el ritmo demoledor que tenían. Si fracasábamos en eso, íbamos a tener delante una máquina y entonces sí que estábamos listos. El primer tiempo terminó cero a cero.

En el segundo tiempo salieron con todo. Ya era el equipo que goleaba sin perdón. Yo pensé que si no los parábamos, nos iban a llenar de goles. Empecé a marcar de cerca, a apretarlos, para tratar de jugar de contragolpe. Creo que fue a los seis minutos que nos metieron el gol. Parecía el principio del fin.

Le voy a contar algo que la gente no sabe. Todos vieron que yo agarraba la pelota y me iba para el medio de la cancha despacio, para enfriar. Lo que no saben es que yo iba a pedir un off-side (fora de joc), porque el linesman (linier) había levantado la bandera y después la había bajado antes de que ellos hicieran el gol. Yo sabía que el referí (àrbitre) no iba a atender el reclamo, pero era una oportunidad para parar el partido y había que aprovecharla. Me fui despacito y por primera vez miré para arriba, al enjambre de gente que festejaba el gol. Los miré con bronca, lleno de bronca y los provoqué. Tardé mucho en llegar al medio de la cancha. Cuando llegué, ya se habían callado. Querían ver funcionar a su máquina de hacer goles y yo no la dejaba arrancar de nuevo. Entonces, en vez de poner la pelota en el medio para moverla, lo llamé al referí y pedí un traductor. Mientras vino, le dije que había off-side y qué sé yo, había pasado por lo menos otro minuto. ¡Las cosas que me decían los brasileños! Estaban furiosos. La tribuna chiflaba, un jugador me vino a escupir, pero yo, nada. Serio no más.

Cuando empezamos a jugar de nuevo, ellos estaban ciegos, no veían ni su arco de furiosos que estaban; entonces todos nos dimos cuenta de que podíamos ganar el partido.

¿Cómo conseguimos eso? Es que el jugador tiene que ser como el artista: dominar el escenario. O como el torero, dominar el ruedo y al público, porque si no, el toro se le viene encima. Uno sabe que en una cancha extraña no lo van a aplaudir, por más que haga buenas jugadas. Entonces tiene que imponerse de otra manera, dominar al adversario, al público y a sus mismos compañeros. Claro, yo había jugado un millón de partidos en todas partes, en canchas sin tejido (camp clos), sin alambrado, a merced del público, y siempre había salido sanito. ¡Cómo me iba a achicar ese día en el Maracaná, que tenía todas las seguridades! Ahí yo tenía que dominar, porque tenía todas las facilidades y sabía que nadie podía tocarme.

Cuando hicimos el segundo gol, que lo hizo Gigghia (el primero lo convirtió Schiaffino), no lo podíamos creer. ¡Campeones del mundo, nosotros que veníamos jugando tan mal! Al terminar el partido, estábamos como locos. En Brasil había duelo. Los cajones de cañitas voladoras (focs artificials) flotaban en el mar. Era una desolación.

Esa noche fui con mi masajista a recorrer unos boliches (bars) para tomar unos chopps (canyes de cervesa) y caímos en lo de un amigo. No teníamos un solo cruzeiro y pedimos fiado. Nos fuimos a un rincón a tomar las copas y desde allí mirábamos a la gente. Estaban llorando todos. Parecía mentira; todo el mundo tenía lágrimas en los ojos. De pronto veo entrar a un grandote que parecía desconsolado. Lloraba como un chico y decía: "Obdulio nos ganó el partido" y lloraba más. Yo lo miraba y me daba lástima. Ellos habían preparado el carnaval más grande del mundo para esa noche y se lo habíamos arruinado. Según ese tipo, yo se lo había arruinado. Me sentía mal. Me di cuenta de que estaba tan amargado como él. Hubiera sido lindo ver ese carnaval, ver cómo la gente disfrutaba con una cosa tan simple. Nosotros habíamos arruinado todo y no habíamos ganado nada. Teníamos un título, pero ¿qué era eso ante tanta tristeza? Pensé en Uruguay. Allí la gente estaría feliz. Pero yo estaba ahí, en Río de Janeiro, en medio de tantas personas infelices. Me acordé de mi saña cuando nos hicieron el gol, de mi bronca, que ahora no era mía pero también me dolía.

El dueño del bar se acercó a nosotros con el grandote que lloraba. Le dijo: "¿Sabe quién es ése? Es Obdulio." Yo pensé que el tipo me iba a matar. Pero me miró, me dio un abrazo y siguió llorando. Al rato me dijo: "Obdulio ¿se vendría a tomar unas copas con nosotros? Queremos olvidar, ¿sabe? ¡Cómo iba a decirle que no! Estuvimos toda la noche chupando en los boliches. Yo pensé: "Si tengo que morir esta noche, que sea." Pero acá estoy.

Si ahora tuviera que jugar otra vez esa final, me hago un gol en contra, sí señor. No, no se asombre. Lo único que conseguimos al ganar ese título fue darle lustre los dirigentes de la Asociación Uruguaya de Fútbol. Ellos se hicieron entregar medallas de oro y a los jugadores les dieron unas de plata. ¿Usted cree que alguna vez se acordaron de festejar los títulos de 1924, 1928, 1930 y 1950? Nunca. Los jugadores que intervinimos en aquellos campeonatos nos reunimos ahora por nuestra cuenta. No queremos ni acordarnos de los dirigentes.

Osvaldo Soriano, Fútbol. Memorias del Míster Peregrino Fernández y otros relatos (text adaptat)

EL GOL MÉS DRAMÀTIC DEL MÓN

Enguany s'està celebrant el Mundial de Futbol a Brasil. L'any 1950 aquest país ja va organitzar un altre mundial, que va acabar en una desolació profunda del poble brasiler quan tothom estava preparat per a la gran festa final. Però, ¿què va passar?

El 16 de juliol de 1950, tot Brasil es va empolainar per celebrar una victòria de llarg a llarg anunciada. La Seleçao Brasileria era un ú fix en la travessa del Mundial del 50, que se celebrava al Brasil, país do futebol. "Brasil tenía la certeza lógica de que iba a ganar, quería golear... Y perdió."

L'amo de la finca, per gratificar el seu estat de felicitat, va rebre el seu equip tirant coets tronadors que van fer trontollar l'estadi més gran del món, el flamant Maracanà de Río, on s'anava a disputar el partit Brasil - Uruguai, final del Mundial. 

Aquest encontre ha passat a ser un dels més comentats en la història del futbol ja que per una vegada una derrota va tenir més transcendència que la victòria que va proclamar campió del món al combinat uruguaià. El Maracanaço va entrar a formar part de la mitologia futbolística des del moment en què el drama de la derrota brasilera va arrabassar el protagonisme a l'èpica dels jugadors celestes, portant el desencís a la multitud més nombrosa que mai s'ha aplegat en un camp de futbol, i sumint el país sencer en una profunda depressió. "Jamás en mi vida he visto un pueblo tan triste como el brasileño después de aquella derrota. Era para ponerse a temblar", rememora Alcides Chiggia, botxí dels brasilers aquell diumenge. 

Aquella tarda de juliol, Uruguai es va imposar per dos gols a un a Brasil i es va proclamar Campió del Món. 

La primera part va acabar amb empat sense gols. Durant el segon període va començar marcant Brasil per mitjà de Friaça, gol que va provocar el deliri i la bogeria dels seguidors brasilers. Tenien la Copa del Món a la butxaca. 

Després Schiaffino, amb l'empat, va escampar d'inquietud la graderia. Però va ser quan Chiggia va aconseguir el segon gol per a l'equip foraster quan definitivament el pànic va petrificar tothom. Les prop de dues-centes mil persones que hi havia a l'estadi van emmudir del tot donant lloc a un dels silencis més esgarrifosos que mai s'han viscut. Qui va perdre la paraula també va ser el locutor, que no es va veure amb força de continuar transmeten el partit als milions de brasilers que l'escoltaven per la ràdio. 

La tarda de la pitjor tragèdia de la història de Brasil, segons els comentaristes, en un no res, l'eufòria desbordada es va transformar en perplexitat. I la incredulitat, al moment, va cedir el seu lloc a la tristesa, de forma que tothom plorava amargament. Llàgrimes que, fins i tot, van commoure els jugadors adversaris: "Yo lloraba más que los brasileños porque me dió pena ver como sufrían. Fue como si llorase por ellos. Estábamos todos muy emocionados", recorda Schiaffino. 

Quan va acabar el partit el públic continuava paralitzat al seu lloc "como si fuera posible dar marcha atrás a lo que ya no tenía remedio." 

 Però el malson continuava a la capital. Obdulio Varela, capità de l'equip campió, va sortir acompanyat del massatgista a celebrar la victòria del seu país pels bars de Río, però quan va veure la gent deambulant sense rumb pels carrers, commogut pel drama aliè, es va passar la nit de copes abraçat amb els perdedors compartint les seves penes. Gran gest d'humanitat, a ulls dels brasilers i del món sencer, que va engrandir el "Negro Jefe", motiu amb què era conegut Varela. 

Mentre Brasil era un mar de llàgrimes i l'Uruguai vivia una festa sense estar-se de res, en España, aquell dia, se celebrava la Festividad de Nuestra Señora del Carmen, és a dir, l'onomàstica de la First Lady del país. La portada de La Vanguardia la felicitava amb aquest escrit: 

SU EXCELENCIA LA SEÑORA DOÑA CARMEN POLO DE FRANCO

 Es ya proverbial en este periódico publicar en el día de hoy todos los años el retrato de su Excelencia la Señora de Franco. Nos complace y nos honra, en efecto, aprovechar la onomástica de la egregia dama para reiterarle como lo hacemos el testimonio de nuestra sincera devoción a sus ejemplares virtudes de mujer cristiana y española. Estamos seguros de interpretar análogo sentir multitudinario español al expresar a Doña Carmen Polo de Franco nuestra felicitación respetuosa y cordial. 

Uf! 

Aquí us deixo un enllaç a la secció d'esports de La Vanguardia del dimarts 18 de juliol de 1950, ja que, aleshores, aquest diari no es publicava els dilluns.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1950/07/18/pagina-17/32815551/pdf.html

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1950/07/18/pagina-18/32815552/pdf.html

En aquest vídeo podeu veure un resum del partit.

BETHELHEM, BICAMPIONA DE CATALUNYA

El dissabte passat, 14 de juny, es va celebrar a l'Estadi Camp Clar de Tarragona la Final dels Campionats de Catalunya d'Atletisme Infantil, Aleví i Benjamí, on la Bethelhem es va tornar a proclamar campiona de Catalunya amb autoritat després d'una extraordinària cursa.

La Bethelhem, com atleta de primer any de l'Avinent Club Atlètic Manresa, va participar en categoria infantil en la prova dels 3000m i es va proclamar vencedora davant les corredores Inar Kajtih en representació del FC Barcelona i de Natalia Cobos de l'ISS l'Hospitalet. En aquesta final amb un temps de 11:09.82, es va proclamar amb brillantor campiona de Catalunya, victòria que corona l'excel·lent temporada que ha realitzat: guanyadora en la prova dels 2000m en pista coberta i 3000m en l'estadi.

Així va quedar la classificació final:

1. Bethelhem Manzano Jimeno (Avinent Club Atlètic Manresa) amb un temps d'11:09.82
2. Inas Kajtih Kajtih (FC Barcelona), 11:12.79
3. Natalia Cobos Pascual (ISS l'Hospitalet), 11:24.35 

Celebrem els seus èxits i sense que l'aroma de la victòria la confongui confiem en què els bons resultats que ha obtingut siguin la motivació que empeny la Bethelhem a continuar treballant de valent amb la finalitat d'assolir l'excel·lència en el seu aprenentatge i formació esportiva, ara per ara per superar-se i millorar.

Enhorabona a la bicampiona. Malgrat que ja s'ha acomiadat de nosaltres seguirem amb atenció la seva trajectòria futura; mentrestant en aquests dies de petards i pirotècnia farem esclatar algú, quan l'Elías no hi sigui, com agraïment pels bons moments viscuts, esportius i escolars, i com a reconeixement a la seva fenomenal temporada com atleta.

Una abraçada.

Aquí us deixo un enllaç on podeu veure fotos de la cursa:

https://www.flickr.com/photos/96814693@N03/sets/72157645177900175/page4/

L'ESFORÇ NO ÉS UN PAL

Els nens i nenes de 6è, just abans d'acomiadar-se de nosaltres, han tingut l'oportunitat de completar la seva formació en primària realitzant un "màster" sobre valors, que portava com a títol L'esforç no és un pal. Aquesta activitat formativa ha estat impartida per dos professionals excel·lents que van tenir l'amabilitat de venir a la nostra escola; es tracta de la periodista del diari Sport, Àngels Fàbregues i de Samuel Carnicero, atleta del FC Barcelona en la modalitat de 400m tanques.

Aquesta xerrada ha estat impulsada des del Consell Català de l'Esport amb la col·laboració de l'Agrupació d'Associacions Esportives Escolars de Catalunya dins el marc del Pla Català de l'Esport a l'Escola, del qual el nostre centre en forma part.

Des de la nostra perspectiva entenem els valors com principis que un accepta conscientment en base a les seves conviccions morals i determinen la seva forma d'actuar o de comportar-se. Els valors van evolucionant per l'efecte de factors externs a la persona i de les seves experiències viscudes. Es poden ensenyar i són educables.

Sota aquesta conceptualització l'Àngels Fàbregues va fer una introducció al tema prenent com a fil conductor l'esforç i la seva influència en les nostres tasques quotidianes. De vegades no és tant l'esforç que implica fer una feina concreta, sinó la mandra, el nostre estat d'ànim o les motivacions personals les que s'acaben imposant. És fonamental assolir l'hàbit d'organitzar-se les diverses tasques a realitzar mitjançant una adequada distribució del temps per aprendre a fer compatibles les activitats acadèmiques i escolars amb les lúdiques i esportives.

D'aquesta forma els nostres nens i nenes a més d'assolir l'hàbit d'estructurar el seu temps personal de forma autònoma aniran aprenent en base a la seva experiència personal quines són les prioritats que cal seguir, diferenciant les tasques o activitats que s'han de fer sense cap retard de les que convé fer però que no són urgents o d'aquelles que es poden posposar de forma temporal.

Per la seva banda, Samuel Carnicero ens va parlar de la importància dels valors en el seu entrenament diari i en la competició, i de quina forma orienten la seva vida personal i modelen el seu caràcter i la seva conducta. L'esforç, la responsabilitat, el compromís, la superació personal, la perseverança, el respecte, el treball en equip... són alguns dels valors que l'ajuden a millorar no només com a esportista d'elit sinó també com a persona.

Va afirmar que moltes vegades més que en el fet de guanyar ell trobava més satisfacció en el llarg camí que havia recorregut per assolir la victòria, comentari que va sorprendre la majoria dels joves oients. Feia referència al treball personal que sempre hi ha darrera l'èxit, és a dir, el sacrifici ("els meus entrenaments duren 24 hores"), l'esforç, la perseverança, la responsabilitat...

Aquesta forma d'actuar entronca amb una cèlebre frase del pare de l'olimpisme modern, Pierre de Coubertin: "Allò essencial en la vida no és l'èxit, sinó esforçar-se per aconseguir-lo".

Finalment, "els límits te'ls poses tu" frase significativa i prou entenedora que Samuel també ens va ensenyar i que hauríem de fer nostra en un lloc ben visible com un lema que guia la nostra actuació en qualsevol faceta de la nostra vida.

Per acabar, assenyalar que un dels principals objectius que defineixen el Projecte Esportiu de l'Escola Guillem és el d'impulsar l'aprenentatge dels valors fonamentals mitjançant l'activitat física i esportiva amb la finalitat que transcendeixin molt més enllà de l'esport i s'assimilin com una forma d´'esser, de comportar-se i d'actuar davant la vida, objectiu que afortunadament presenta una estreta vinculació amb la finalitat de la xerrada que ens han impartit l'Àngels i el Samuel.

El nostre agraïment més profund a ambdós per la seva magistral lliçó, cordialitat i franca relació de proximitat amb tots nosaltres.

APRENDRE DELS CAMPIONS

Si vols que et reconeguin com un o una esportista excel·lent o t'agradaria més ser un músic amb una sensibilitat especial o simplement t'estimaries més desenvolupar les teves qualitats personals i ser valorat com un noi o una noia altament competent i brillant en els seus estudis. És a dir, si vols que el teu rendiment personal sigui excel·lent independentment de l'activitat a la qual es dediquis, cal que segueixis els mateixos principis que guien l'actuació dels i de les millors esportistes. És a dir, d'Iniesta, Rafa Nadal, Mireia Belmonte, Gemma Mengual... podem aprendre algunes cosetes que ens ajudaran a millorar i, fins i tot, si t'ho proposes, aconseguir l'excel·lència en la tasca que facis, sigui quina sigui.

A aquesta conclusió, fonamentada en la seva dilatada experiència professional amb esportistes d'alt nivell, arriba el psicòleg Pep Marí, cap del Departament de Psicologia de l'Esport del Centre d'Alt Rendiment Esportiu (CAR) de Sant Cugat. En el seu llibre "Aprender de los campeones" ens descriu quatre nivells que ens ajuden a assolir el millor rendiment personal:

• Poder aprendre

 Poder aprendre ve condicionat de forma molt significativa per la personalitat de l'individu: esportista, estudiant... i les persones del seu entorn: família, amics, companys...

Per aconseguir un alt rendiment és fonamental mantenir un control adequat sobre l'estat d'ànim i l'estabilitat emocional (actitud positiva, optimista...) i, per altra banda, que les persones del teu entorn no influeixin de forma negativa en la teva vida ni interfereixin en la teva tasca.

• Voler aprendre

 El motor d'aquest principi és la motivació. Tenir clar els objectius o la meta que es vol aconseguir manté viva la motivació que ens empeny a aprendre.

Però amb això no n'hi ha prou ja que també és primordial el compromís de donar-lo tot per aconseguir allò que es pretén, la qual cosa implica esforç, constància, sacrifici i renunciar a tot allò que no és compatible amb la nostra aspiració.

• Saber aprendre

 S'aprèn dels propis errors. És a dir, sabem aprendre quan acceptem els nostres errors i mai busquem excuses quan hem fallat.

Aprenem quan després de l'error fem una anàlisi de la nostra actuació amb la finalitat de cercar solucions per a intentar modificar-la la propera vegada que s'intenti de nou.

Es tracta de no buscar motius per a justificar la nostra desencertada acció i aprendre amb l'objectiu de què no torni a passar.

• Donar a conèixer allò que s'ha après

 És a dir, quan arriba l'hora de la veritat demostrar que ho sabem fer. Nosaltres ens en sortirem quan es faci l'examen malgrat els nervis i la pressió, per exemple.

Si els tres principis anteriors s'han treballat de forma adequada estarem millor preparats per a espantar els fantasmes de les pors, les tensions, les inseguretats...

Serà la confiança en les nostres possibilitats qui ens anirà obrint el camí i no fallar en el moment en què hi ha poc marge per a l'error.

Ara ja saps quins són els secrets dels campions i de les persones que destaquen en la seva activitat o professió. Si vols millorar, el teu repte és posar-te mans a l'obra amb la il·lusió d'anar seguint el teu camí amb aquests principis dins la teva motxilla. Si els segueixes no fallaràs, segur.

Bona sort.

ACTIVITATS AQUÀTIQUES: SISENA SESSIÓ

Avui hem acabat les activitats a la piscina, i ho hem fet realitzant jocs i activitats lúdiques. Esperem repetir l'experiència el curs vinent ja que la valoració que fem és totalment positiva.

ACTIVITATS AQUÀTIQUES: CINQUENA SESSIÓ

Estem arribant al final. La sessió d'avui ha estat bàsicament d'avaluació però aquí els podem veuere plenament relaxats...

BETHELHEM MANZANO, CAMPIONA DE CATALUNYA

A la Bethelhem li agrada molt córrer i si és sense encantar-se encara millor. Quan la veiem corrent al cros ho fa de forma lleugera i es mou amb tanta naturalitat que més que a competir sembla que ha sortit de romeria. 

Ara va a l'Escola d'Atletisme del CAM i com atleta va participar el passat dissabte 15 de març al Campionat de Catalunya Infantil de pista coberta que es va celebrar a Sabadell. Així van veure els manresans la seva actuació: Impressionant actuació de Bethlehem Manzano, atleta de primer any, que s'ha imposat en la cursa de 2000 metres llisos, proclamant-se campiona de Catalunya amb una gran marca de 6'55"84, que suposa ser la primera noia del club en aquesta categoria que baixa dels set minuts i per tant millora el rècord manresà de la distància que ella mateixa tenia des de feia un mes.

Considerant que tot just està començant, el temps que va fer és realment per meravellar-se. Ho podeu provar corrent una distància llarga a un ritme de cinc metres per segon; aguantareu gaire?

Cada dia, quan el sol comença a despuntar, el lleó sap que si vol viure ha de córrer per caçar una gasela; la gasela, per la seva banda, sap que ha de córrer molt per no deixar-se sorprendre per aquest ferotge. Però, si el rei de la selva hagués d'atrapar la gasela Bethelhem molt difícilment ho aconseguiria i no li quedaria altra opció per poder sobreviure que abraçar la dieta vegetariana.

A la Bethelhem l'hem d'anar cuidant com una planta que està creixent. No la regarem cada dia perquè s'acabaria morint, tampoc la podem deixar tota l'estona al sol perquè ens la cremaria, i a la nit l'hem de posar a recer no sigui que una lluna gèlida ens la glaci en mala hora.

Moltes felicitats.

ACTIVITATS AQUÀTIQUES: QUARTA SESSIÓ

Les activitats que s'han fet avui han estat...

ACTIVITATS AQUÀTIQUES: TERCERA SESSIÓ

El que avui s'ha fet aquí ho tenim...

ACTIVITATS AQUÀTIQUES: SEGONA SESSIÓ

Us deixo un resum de la segona sessió que avui s'ha fet a la piscina.

ACTIVITATS AQUÀTIQUES

A l'escola Guillem considerem el saber nedar com una competència bàsica que tothom en acabar l'escolaritat hauria de tenir assolida. Des d'aquesta perspectiva, ja fa alguns cursos que l'alumnat de cicle mitjà de la nostra escola porta a terme una activitat formativa a la piscina, activitat que s'inclou, per altra banda, dins el Pla Català de l'Esport a l'Escola.

Aquesta setmana hem començat amb els nois i noies de 3r i 4t les activitats corresponents al curs actual, que es distribueixen en sis sessions: 4, 11, 18 i 25 de març i l'1 i 8 d'abril, totes en horari de migdia.

Es tracta de familiaritzar-se, experimentar sensacions diferents i aprendre a actuar de forma adequada dins el medi aquàtic, amb l'incentiu de fer-lo amb la resta de companys i companyes de classe i cicle, i, finalment, en un ambient que desvetlla fàcilment l'entusiasme.

Els principals objectius que es pretenen assolir són:

• Familiaritzar-se i guanyar seguretat personal dins el medi aquàtic.

• Iniciar-se en la pràctica dels diferents estils de natació reconeixent els moviments bàsics de propulsió: moviments alternatius i/o simultanis de braços i cames

• Iniciar-se en la mecànica respiratòria dins l'aigua.

• Practicar activitats lúdiques aquàtiques.

• Ésser conscient de les pròpies aptituds i limitacions personals dins el medi aquàtic.

• Adoptar un comportament cívic i actuar correctament en les instal.lacions de la piscina.

EL CLUB DE LOS CIEN KILOS

La obesidad no siempre ha sido una enfermedad, en su día fue considerada un modelo de salud y de vigor

A veces las historias no las encuentras, sino que ellas te encuentran a ti. En este caso, llegó a mi conocimiento de la manera más inesperada, a primera hora de una gris mañana de sábado tumbado en la cama mientras me curaba de un catarro. Mi amiga Roser Messa —que escribe sobre Barcelona en su blog Cosas de Absenta— me envió una fotografía realizada por Guillem de Plandolit en 1904, donde se veía el cartel de un tal Blancoman anunciado como el hombre más gordo del mundo.

La imagen la había encontrado Enric H. March, otro aficionado a la historia local que buscaba información para escribir una entrada en su blog Bereshit. Según pude averiguar, el tal Blancoman era en realidad Gerard Vracoman, un austríaco que pesaba 232 kilos y que había sido premiado en la Exposición Internacional de París de 1900 (¿premiado por qué?). Como terminó escribiendo Enric: “Tenia una cintura de dos metros de circunferencia y cada pierna medía 107 centímetros. Era hijo de una mujer italiana que murió en el parto. Pesaba 24 kilos cuando nació y fue alimentado con leche de cabra. Durante los primeros años del siglo XX se dedicó a dar vueltas por Europa exhibiéndose acompañado de otro fenómeno, el Hombre Museo, que llevaba todo el cuerpo tatuado con historias, como El hombre ilustrado de Ray Bradbury”. Detrás de esta noticia, como la cola de un cometa, encontré un tema muy acorde con esta época post-navideña, temporada alta de dietas y gimnasios.

La obesidad no siempre ha sido una enfermedad, en su día fue considerada un modelo de salud y de vigor, y en las mujeres, una prueba de fertilidad. Cuando se habla de gordos siempre se recuerda a aquellas Venus prehistóricas de grandes pechos y anchísimas caderas, capaces de criar a una hilera de retoños. Sin embargo, con la aparición de las culturas guerreras aquel modelo humano se convirtió en un signo de holgazanería.

En Esparta los varones pasaban una revisión física, y a aquellos que se estaban poniendo fondones se les obligaba a hacer ejercicio. Entre los celtas, los hombres tenían un cinturón que estaban obligados a calzarse una vez al año, y en caso de no poder ceñirlo se les imponía una multa. Para los romanos, el sobrepeso se consideraba un signo de vulgaridad. En una sociedad tan hedonista como la latina, y tan aficionada a los banquetes, la manera de mantener la línea era provocar el vómito entre plato y plato. La Edad Media fue un período de grandes hambrunas, y la gordura se convirtió en la condición visible de la riqueza, y aún de la realeza. El rey normando Guillermo el Conquistador, el emperador carolingio Carlos III el Gordo, Luís VI el Gordo de Francia, Alfonso el Gordo de Portugal, o Enrique I el Creso de Navarra tuvieron problemas con la báscula. Incluso les incapacitó temporalmente para gobernar, como le ocurrió a Sancho I el Gordo, que apartado del trono huyó a Córdoba donde los médicos andalusíes le pusieron nuevamente en forma. Todavía no calificada de epidemia como en el siglo XXI, la obesidad fue condenada por la medicina, que la denominaba polisarcia. Surgieron remedios milagrosos como beber grandes cantidades de vinagre puro, o como las Perlas Vitales del Centro Higiénico-Médico de la calle Tapinería, la cura de los estados adiposos que ofrecía el Gabinete Médico del pasaje Domingo, el Agua Purgante Rubinat que se vendía en la Gran Vía barcelonesa, las Píldoras contra la Obesidad del doctor Sanders de París, o el régimen inventado por el doctor Schwenninger —médico personal de Otto von Bismarck—, que llegó a ser contratado por el sultán de Turquía para tratar a las mujeres de su harén.

El siglo XIX significó una nueva concepción de la obesidad, mostrada públicamente como un fenómeno de la naturaleza. Uno de los primeros gordos célebres fue un anónimo norteamericano nacido en 1793, que aparecía en muchos tratados médicos porque al morir pesaba 454 kilos. El inglés Daniel Lambert, de 350 kilos, llegó a tener entre el público a la familia real. Entonces se hablaba de obesidades honestas (como la respetable barriga en un hombre de mediana edad) y de obesidades monstruosas que la gente pagaba por contemplar. En 1836, en Madrid se representó El hombre gordo, de Manuel Bretón de los Herreros, comedia protagonizada por el actor Joaquín González, que pesaba 207 kilos. Veinte años más tarde se dio noticia de la muerte de Louis Mussard, el hombre más gordo de Francia, que pesaba 265 kilos. De él se contaba la anécdota de que a un campesino llegado a París para ver a Tora-Pouce —el liliputiense más célebre de la época—, lo enviaron a casa de Mussard. Y al verle aparecer por la puerta, el labriego se quedó mudo de la impresión. El bueno de Louis, acostumbrado a la broma, le aclaró: “Le han dicho que soy un enano, lo que pasa es que en casa me pongo a mis anchas”.

En la ciudad norteamericana de Hoboken, un hombre que pesaba 113 kilos —miembro de la Asociación de los Hombres Gordos—, anunció que pasaría el invierno dentro de un árbol hueco y sin alimento para probar que los seres humanos somos capaces de invernar como los osos. Esta asociación se reunía anualmente en Nueva York, a imitación de la que ya existía en Londres.

En 1896 se creó en París el Club de los Cien Kilos, cuyos miembros se congregaban para celebrar grandes banquetes. En este club tan especial podría haber triunfado la mujer más obesa de la historia, la norteamericana Carol Yager, que llegó a pesar 726 kilos. Y el mayor gordo de quien se tiene noticia, John Brower, de 635 kilos. Uno de los últimos casos extremos fue el mexicano Manuel Uribe, que llegó a pesar 560 kilos y murió en 2008. Ese mismo año, Japón prohibió la obesidad, ley que desde entonces sanciona con fuertes multas a quienes no cuidan lo que comen. Los hombres no pueden medir más de 85 centímetros de barriga y las mujeres, 90. Cojan una cinta métrica y comprueben ustedes mismos si serían o no sancionados en aquel país asiático.

 Xavier Theros. El País.

FESTA DEL CROS

Benvolgudes famílies.

El diumenge, 2 de març de 2014 a partir de les 10 del matí, se celebrarà la Festa del Cros al pavelló Nou Congost de Manresa. És tracta d'un acte de reconeixement i lliurament de guardons a tots aquells nens i nenes que han participat en un mínim de set curses en la Fase Comarcal de Cros.

Ens demanen la confirmació de la vostra assistència per a una millor organització de l'acte. Ho podeu fer directament vosaltres trucant al telèfon 938721917 o si us estimeu més li ho comuniqueu al Joan i ell ja farà arribar al Consell Esportiu la llista de tots els assistents. Sigui per una via o per l'altra aquesta confirmació s'ha de fer abans del dijous 27 de febrer.

Si per qualsevol motiu no podeu assistir a aquesta celebració, el guardó s'haurà de passar a recollir en horari d'atenció al públic (de dilluns a divendres de 10:00 a 15:00 hores i dilluns i dimecres de 17:00 a 19:00) per les oficines del Consell Esportiu del Bages, a partir del dilluns 3 de març.

La gent del Consell ha fet un llistat de nois i noies segons les curses que han corregut. Els han distribuïts en tres nivells:

•  Nivell 1: Han participat en 11 curses. 
•  Nivell 2: Tots els nens i nenes que han corregut en 9 - 10 curses.
•  Nivell 3: Aquí s'inclouen els qui hi han participat en 7 - 8 curses. 

Després de consultar la llista, els nens i nenes guardonats de la nostra escola han estat:

•  Nivell 1: Cap.
•  Nivell 2: Nil Codina, Júlia Manchado, Oleguer Rodríguez, Naia Sabio, Noa Sabio.
•  Nivell 3: Estel Dalmases, Martina Junyent, Quim Junyent, Biel Marquès, Júlia Marquès, Bernat Sivill.

De totes formes en aquest enllaç que us deixo podeu consultar directament la llista del Consell Esportiu.

http://www.cebages.info/novaweb/images/cros2013-2014/guardonats%20fase%20comarcal%20cros%2013-14.pdf 

Moltes gràcies a tothom. 

Salutacions.

Secció Esportiva Escola Guillem de Balsareny.

SALLENT, 2; BALSARENY, 2

A Balsareny durant uns anys vam tenir un equip de futbol que despertava l'admiració allà on jugava. I per descomptat, la nostra també. De nens anàvem feliços al camp endiumenjat, ens entusiasmàvem amb els jugadors perquè la veritat és que ho feien la mar de bé i no paràvem de presumir d'equip.

Són molts els records (i les olors! -qui no evoca els records futbolístics d'aquells anys amb la penetrant olor de l'ungüent Linimento Sloan, que venia en ampolletes de vidre amb la imatge d'un senyor amb un senyor bigoti-) que encara guardo, però un dels que em van marcar més especialment va ser un partit Sallent - Balsareny disputat al vell camp de la Costeta, al poble del costat.

Us deixo un parell de cròniques d'aquell partit. No es tracta d'un acte de nostàlgia sinó la de rememorar aquell 3 de març de 1968 quan la Unió Esportiva va escriure una de les pàgines més brillants de la seva història. M'hauria agradat acompanyar aquesta informació amb una foto d'aquell llegendari equip però malauradament no en tinc cap.

Em considero una persona afortunada pel fet que vaig ser un espectador de primera fila en aquell encontre. Recordo, des de la meva innocència infantil, l'èpica dels nostres jugadors, cosa valorada pel cronista de l'època, però també el descobriment de l'equip veí, un autèntic gran equip també, que aquella tarda em va fascinar i al qual tampoc he deixat mai d'admirar.

Amb el pas dels anys, la vida en un gest de complicitat em va picar l'ullet un parell de vegades. Vaig arribar a ser jugador d'ambdós equips i curiosament, els dos jugadors balsarenyencs que no van acabar el partit, Pere Perarnau i Ramon Bovet, en un moment o en un altre em van transmetre la seva saviesa futbolística com a entrenadors meus.

Finalment, assenyalar que els jugadors Betis, motiu amb el qual era conegut Manolo González, i Bovet són els avis dels nostres alumnes Ainoa García González i dels germans Jenay i Gerard Hernández Bovet, respectivament. Ben orgullosos s'han de sentir aquests marrecs dels seus avis, dos futbolistes excel.lents que van formar part d'aquell mític equip, el millor Balsareny de tots els temps.

Des d'aquí el nostre reconeixement més franc a ells i als seus companys d'equip perquè amb la pilota van engormandir de valent a tothom. No és tan fàcil.

Una abraçada. 

EL BOU BRAU

CROS DE SANTPEDOR

Amb el cros de Santpedor en principi es tanca la temporada. Restem a l'espera si se celebra la final de Catalunya, de forma que si així passés ja us passaria la informació. Us felicitem a tots i agraïm la vostra participació.

CROS DE SANT FRUITÓS

Aquesta setmana tocava a Sant Fruitós. En les fotos, si parem atenció en els rostres esbarrellats d'aquests marrecs, ens adonarem que no van sortir de Balsareny a passar un matí d'excursió. Van  córrer amb el cor sotraguejant com un foll i, a punt de perdre l'alè, el seu coratge els va donar força per  continuar sense llençar la tovallola. Simplement per treure's el barret.

UN GEST ESPORTIU DIGNE D'ADMIRACIÓ

Ara aquest blog m'ofereix l'oportunitat de compartir amb vosaltres un esdeveniment esportiu que va succeir ja fa algun temps però que va tenir una gran repercussió per la transcendència d'un gest esportiu.

De forma freqüent, com a espectadors, percebem l'escenari de l'esport d'alta competició com si fos una jungla on els depredadors més voraços acaben imposant la seva llei, ja sigui la del més fort o la del més astut o, fins i tot, la del tafurer més expert, moguts sempre per l'insaciable desig de cobrir-se de glòria.

Aquesta vegada, però, al cros de Burlada (Navarra) del brut llot es va desempallegar un gest transparent que, per no gens comú, va despertar l'admiració de tothom. Iván Fernández, atleta alabés, va renunciar a la victòria -"hauria estat injust guanyar d'aquesta manera"- en favor del seu rival, el kenyà Abel Mutai. 

El fondista africà arribava en solitari a la meta però per un malentès es va aturar abans, convençut que ja havia traspassat la línia d'arribada. Iván Fernández, que s'havia despenjat un grapat de metres enrere, es va adonar de la desorientació del segur guanyador i en un extraordinari gest desbordant de grandesa va alentir el seu pas de cursa per a guiar el seu rival fins la meta per a què es proclamés just guanyador -"ell era el just guanyador. Em treia una distància que ja no podia superar si no s'hagués equivocat"-.

Victòria justa per al guanyador amb merescuts hurres de reconeixement a qui per la seva actitud va fer possible un desenllaç feliç al joc net. La nostra admiració més entusiasta a Iván Fernández.

En aquest vídeo podeu veure la talla com a esportista i persona d'Iván Fernández.

GOL

Debía faltar poco más de un minuto para que el árbitro señalara el final de la prórroga, y el 0-0 en el marcador seguía negándole al equipo del viejo Panocha los puntos que necesitaba para ascender automáticamente a primera división. Fue entonces cuando la pelota, despejada de un patadón por alguno de sus compañeros, y como llovida del cielo -nunca mejor dicho, porque estaba diluviando-, vino a caer en el fango que ocultaba las líneas del campo, justo en las cercanías de la que lo partía por la mitad, un territorio en el que Panocha vivaqueaba desde hacía un par de temporadas con el permiso del entrenador: cada vez que obligado por las lesiones o las tarjetas lo levantaba del banquillo, junto a la orden de quitarse el chándal el míster le concedía tácitamente la autorización para quedarse allá arriba: "Salga Panocha. No le pido que corra, sólo le ruego que no se me siente", eso le decía aquel cantamañanas convencido de que no existía ninguna diferencia entre la pizarra y el césped y de que los goles los metía él desde la banda con sus mocasines italianos. Pero Panocha no podía negar -al contrario, lo asumía- que si bajaba a defender su puerta luego no tenia resuello para subir a atacar la contraria, y él era -o había sido- eso que se llama un goleador nato.

Todo lo que tengo que hacer -pensó Panocha ya con el balón en los pies- es levantarlo del barro, llevarlo hasta la puerta contraria, esperar la salida del portero, dejarlo tirado con un regate, y cuando el graderío empiece a cantar el gol echar la pelota fuera.

Miró hacia atrás para calcular sus posibilidades de éxito: aunque los tacos se le quedaban clavados en el lodo, los jugadores rivales -todavía ante la portería del equipo de Panocha, a la que habían acudido a rematar un saque de esquina- no se iban a quedar mirando cómo él avanzaba hacia la de ellos, custodiada únicamente por el portero, y seguro que de alcanzarlo, lo zancadillearían sin ningún miramiento. ¿A quién le iba a importar una tarjeta más o menos en el último partido de la temporada y con la prórroga dando las últimas boqueadas? Luego estaban sus propios compañeros, para quienes Panocha era un imprescindible suplente sin ninguna autoridad: seguro que habría mas de un titular dispuesto a echar el bofe por la boca para llegar a su altura y exigirle que le cediera el honor y gloria -con el consiguiente aumento de ficha- de marcar aquel gol de oro.

Mal nacidos. Pero a mí no me estropean el pasodoble, por la gloria de mi madre, pobrecita, lo que pudo llorar aquella santa cada vez que yo volvía a casa con los zapatos rotos y las canillas llenas de cardenales.

Y allí venían, dos, tres, cuatro y hasta seis de aquellos malnacidos, inidentificables bajo la capa de barro que ocultaba sus rostros, sus números y hasta el color de sus camisetas, decididos a estropearle el pasodoble. Pero Panocha llevaba en el campo cinco minutos escasos, el entrenador lo había sacado con vistas a las tandas de penaltis -a balón parado prefería la serenidad del veterano a los nervios de los canteranos- y mientras que él conservaba impolutos el pantalón y la camiseta e intactas sus reservas físicas -que no eran muchas, cierto, pero que debían bastarle para llevar a cabo su proeza-, a los demás les pesaba en las piernas el cansancio acumulado a lo largo de las dos horas de partido, un encuentro que había salido bronco, pródigo en choques físicos, sin otras vías de solución que el patadón y tente tieso.

Venga, Panochita, pica el pelotón, y vamos a ajustarle las cuentas al futbol y a la vida.

Y lo picó, con la puntera de la bota izquierda, que era la buena, saboreando ya su venganza. Qué estupidez degustarla fría, mejor paladearla ardiendo; se iban a enterar de quién era Panocha directivos, entrenadores, jugadores, periodistas, hinchas, aficionados y miserables en general que lo habían utilizado, cada uno para sus propios fines, durante la tira de años que llevaba en el club, primero como promesa sin otra compensación que el placer de jugar, luego como figura esclavizada y mal pagada, al final como artrósico ejemplar de una especie a extinguir, estafado por los presidentes, humillado por los místeres, ninguneado por los compañeros, despreciado por los críticos, ridiculizado por el público, abandonado por su propia mujer.

El punterazo había desplazado el balón una veintena de metros, y ahora le esperaba fondeado en un enorme charco. Parecía recién salido de una lavandería, y sin embargo, al darle la segunda patada, Panocha -que ya acezaba como un buldog subiendo unas escaleras- lo sintió mas pesado que en la primera, tuvo la impresión de que pesaba lo que una sandía de tres o cuatro kilos.

Como si pesa una arroba. La directiva, los accionistas, la marca patrocinadora, el nuevo entrenador se van a quedar con las ganas de echarme, que es lo primero que harían de subir a primera, darme la libertad, como dicen ellos. A buenas horas, mangas verdes, la libertad me la debieron dar diez años atrás, cuando marcaba quince goles por temporada y el Madrid se intereso por mí.

Esta vez el esférico -el esférico, eso también lo decían ellos- había recorrido una docena de metros y Panocha lo alcanzó cuando empezó a oír, todavía lejanos, los gritos del nueve, aquel turco en quien ahora la afición tenía puestas todas sus esperanzas y complacencias, y al que reconoció por el acento:

-¡Pasa pelota, pasa pelota!

Estaba apañado: a menos de veinte metros de la puerta enemiga y con el indefenso portero como único obstáculo, Panocha no le habría cedido el balón ni por un carro de azafrán -que según su abuela era lo que más valía en el mundo- ni al iluso turco ni al mismísimo Maradona en la plenitud de sus facultades. Y superando el terrible ahoguío que amenazaba con asfixiarlo, le dio la tercera patada a la puñetera sandía -su peso debía andar ahora por los diez o doce kilos, y su corazón por los doscientos o trescientos latidos- y reemprendió la carrera convencido de que iba a reventar de un momento a otro.

Tengo que llegar. Porque cuando llegue a la línea de meta y eche fuera el balón, la moral del equipo se va a quedar por los suelos, los que lancen los penaltis los fallaran todos, y los tíos de la directiva, que cuando ganamos presumen de cargo fumando Montecristos en la televisión, esta noche tendrán que quedarse en sus casas llorando lágrimas de sangre. Que se aguanten: eso les pasa por no haberme traspasado al Madrid.

De la cal que marcaba los límites del área enemiga no quedaban rastros, pero Panocha, tras calcular que el balón se había clavado en el barrizal a la altura del ángulo derecho, con una mirada hacia atrás se cercioró de que sus perseguidores no tenían ninguna posibilidad de impedirle llevar a cabo lo que se proponía, y con las manos apoyadas en los muslos y el cuerpo echado hacia adelante dedicó unos segundos a regularizar el resuello; podría haber mandado ya la pelota a la grada de un voleón, pero aquello hubiera sido una chapuza. No, lo bueno era burlar al portero, y ya solo ante los tres palos, cortar en agraz el "¡Goooool!" de la hinchada tirando la bolita fuera en lugar de meterla dentro.

Bobos. Antes no me dejaban pagar en los bares, y ahora desvían la mirada para no hablarme. 

El sombrero le salió perfecto y el portero, en su afán de revolverse, patinó y al perder pie quedó con la cara incrustada en el fango. Panocha, con todo el sosiego que le permitía su disnea, avanzo hacia la portería contraria acompañado por los rugidos del público, y cuando estuvo a tres metros de la línea de meta se volvió hacia el palco presidencial en particular y hacia la afición en general, extendió el brazo derecho, con la mano izquierda se dio un seco golpe en el bíceps, y empinó el antebrazo contra el cielo; después, con mucha calma, elevó la pelota a la altura de su cadera, y con un displicente golpe de tacón la echó fuera justo en el instante en que se le venía encima el montón de gente que había atravesado el campo persiguiéndole:

-¡Gooooool!

El grito del público pilló al viejo y feliz Panocha de espaldas a la puerta. Cuando se volvió, perplejo, y vio el desobediente esférico entre la mallas, ni siquiera pudo descargar su rabia en una blasfemia, porque sus compañeros le cayeron encima para abrazarlo y besuquearlo.

Qué malo eres, Panochita, se dijo, rompiendo a llorar. Pero mientras caía al suelo, aplastado por aquella masa de carne sudada y gozosa, en la gradas se alzó un himno:

-¡Panocha, Panocha, Panocha es cojonudo, como Panocha, no hay ninguno!

Rafael Azcona, Cuentos de futbol 2 (text adaptat)

CLASSE DE MARATÓ