dimarts, 20 de setembre del 2016
diumenge, 11 de setembre del 2016
SI UN NEN NO CAU, MAI SABRÀ AIXECAR-SE
Quina pensada tan aguda! Per simple i alhora per la complexitat que porta implícita.
Volem començar un nou curs escolar mostrant el nostre reconeixement al seu autor, mestre de mestres i banderer dels infants arreu arreu.
Francesco Tonucci, nadiu de la ciutat de Fano, Itàlia, és mestre, pedagog i persona molt sàvia, que honra, un dia sí i l’altre també, als més menuts. Un bon dia tingué la curiositat de veure el món amb ulls de nen i esbrinà que la candidesa dels més petits ens confon i, per dir-lo d'alguna manera, embadocats no sabem llucar que l'ocell que no aixeca el vol és perquè li estem llastant les seves ales.
Ha dedicat gran part de la seva vida a observar el comportament infantil i ha esdevingut persona autoritzada pels infants a difondre per tot arreu el que pensen i què és el que realment necessiten.
Frato, el seu alter ego, és l’autor de les vinyetes, mitjà que fa servir per desdramatitzar tendrament l’educació.
Frato, el seu alter ego, és l’autor de les vinyetes, mitjà que fa servir per desdramatitzar tendrament l’educació.
He tingut l'atreviment de fer una recopilació esquemàtica dels seus ensenyaments i d'adaptar-los a la primera persona amb l'esperança que, assequible a tothom, arribés al màxim nombre de famílies i nens i nenes, els autèntics protagonistes. Ho he intentat fer tan bé com he sabut o he pogut i confio que amb generositat disculpeu la meva pocatraça en aquesta tasca.
Segur que els pares volen el millor per a nosaltres?
Abans de tot pensem que els pares han d'entendre que, si ens ensenyen, podem pensar per nosaltres mateixos, amb el nostre cap.
Trobem injust que tinguin la il·lusió que hem de fer o arribar a ser allò que ells voldrien ser. Ens han d'ajudar, però a descobrir el nostre camí i no el que ells voldrien.
Serem feliços si ens ajuden a desenvolupar el nostre talent amagat i si ens guien quan els nostres somnis es corresponen amb les nostres capacitats.
No suportem la mania que tenen amb les activitats extraescolars de carregar-nos l'agenda setmanal al límit. No ens cansarem mai de dir que jugar al carrer també és una excel·lent activitat formativa. Ens agradaria tenir les nostres hores personals per a nosaltres en exclusiva per fer el que ens doni la gana: ni deures, ni idiomes, ni piscina... Somiar, descobrir, jugar...
L’escola que volem
Per a nosaltres el millor mestre o mestra és qui ens deixa inventar.
L'escola sembla que sigui feta per a uns pocs només: els qui tenen facilitat amb les lletres, els qui tenen agilitat amb els nombres, els qui tenen curiositats científiques... I els altres, què? Qui vulgui ser comediant, dibuixant, ensinistrador de gossos, ballarí... Aquí no té lloc i fracassa.
L'escola sembla que sigui feta per a uns pocs només: els qui tenen facilitat amb les lletres, els qui tenen agilitat amb els nombres, els qui tenen curiositats científiques... I els altres, què? Qui vulgui ser comediant, dibuixant, ensinistrador de gossos, ballarí... Aquí no té lloc i fracassa.
El director i impulsor de les escoles de Reggio Emilia, un senyor que es diu Loris Malaguzzi, va dir que els nens i nenes tenim cent maneres diferents de pensar, somiar... però ens hi roben noranta-nou. El senyor Loris és un altre savi que ens comprèn.
Fora deures!
Els deures són una equivocació pedagògica i un abús. És inaguantable que després d’estar tot el dia a l’escola, a sobre hem de fer deures a casa. I el temps nostre, què? El recuperarem algun dia?
Si l’escola ens ocupa la meitat del dia, l’altra meitat no hauria de ser també seva, sinó per a nosaltres.
Si l’escola ens ocupa la meitat del dia, l’altra meitat no hauria de ser també seva, sinó per a nosaltres.
Necessitem jugar
Si no juguem no creixem, si no creixem no ens desenvolupem, si no ens desenvolupem no aprenem. Quan els infants juguem alimentem l’etapa més important del nostre desenvolupament.
El joc és l’activitat primordial amb la qual anem creant els fonaments sobre els que anirem construint la nostra vida.
L’escola ens hauria de dir: “Si us plau, jugueu i demà porteu les vostres experiències”.
El risc d’estar tancat a casa
Els adults encara no han entès encara que el lloc més perillós per a nosaltres és estar a casa tancats o sortir amb el cotxe. Qui no s'ho cregui que vagi a urgències i veurà que el noranta per cent dels nens que hi entren ho fan per accident domèstic o de cotxe.
Quan estem molta estona tancats ens avorrim i hem après que per sortir del tedi la imaginació ajuda molt. Així, doncs, a casa comencem a explorar: què té de misteriós l'endoll que no ens el deixen tocar mai, furgues ací i allà a veure que amaga la mare, t'enfiles i agafes aquella ampolla rara que tothom deixa en un lloc inassolible, trobes un misto... Incendis, intoxicacions, caigudes, enrampades.
Com al carrer, enlloc
Abans els nens i nenes podíem sortir de casa sols i ens passàvem molta estona sense la vigilància dels nostres pares. El nostre desenvolupament era més fort, diuen els experts.
Ens deixaven molt temps lliure i nosaltres aprofitàvem per descobrir coses, per desemmascarar meravelles amagades, per viure una aventura diferent a cada cantonada, qualsevol racó era una sorpresa que ens deixava amb la boca oberta...
Avui els grans no ens ho deixen fer. Fa un temps que quan un trobava un bassal s' hi ficava i ningú el renyava, si trobava alguna cosa interessant se la ficava a la butxaca i ningú li deia que era una porqueria, s'encantaven mirant qualsevol cosa que els cridava l'atenció i ningú els deia "No t'entretinguis que porto pressa"...
El carrer ens ensenya a ser valents perquè ens fa viure l'experiència del risc. A nosaltres no ens deixen travessar el carrer si no és agafat de la mà del pare, mare o avi. Demanem una oportunitat perquè vegin que som capaços de travessar sols qualsevol carrer.
Volem sortir al carrer amb els amics per descobrir el món nosaltres sols, sense cap àngel de la guarda, i aprendre a fer front als obstacles que la vida ens va posant en el nostre camí, ja sigui un filat espinós o un ogre com els dels contes de fades.
Anem sols a l’escola
Si Francesco ha aconseguit que milers de companys nostres vagin sols a l’escola, nosaltres també ho volem per a nosaltres. Ens il·lusiona organitzar-nos nosaltres mateixos per emprendre el camí al cole, sense cap acompanyant adult. Segur que en el viatge s'aprèn gairebé tant com a la mateixa escola.
Els companys de Pesaro (Itàlia) expliquen que són més de dos mil nens i nenes més grans de sis anys que cada dia van sols a l'escola. I que en deu anys no han tingut cap accident, ni cap atropellament, ni han sortit cap vegada a la pàgina de successos.
Això sí, entre els qui van acompanyats amb els seus pares hi ha hagut nou accidents!
Volem que l'alcalde ens escolti
Les persones grans llencen a la paperera l’article 12 de la Convenció dels Drets del Nen de Nacions Unides que diu que els petits tenen el dret a expressar la seva opinió cada vegada que es prenguin decisions que els afectin i que aquesta s’hauria de tenir en compte.
Volem participar en la gestió del nostre municipi. S’han de crear consells de nens i nenes que passin informació de les seves opinions a l'alcalde, que és qui realment té el poder de fer. Per exemple, estem tips dels espais tancats en els llocs públics, com ara els parcs infantils, primer, perquè són tots iguals i, segon, perquè són propostes dels majors i en les quals ningú de nosaltres ha participat i mai ens han demanat cap opinió. Estan pensats per afavorir el nostre aïllament i el nostre control.
Tan divertits que serien amb obstacles, amagatalls, laberints, racons on ningú ens pugui veure...
El joc és l’activitat primordial amb la qual anem creant els fonaments sobre els que anirem construint la nostra vida.
L’escola ens hauria de dir: “Si us plau, jugueu i demà porteu les vostres experiències”.
El risc d’estar tancat a casa
Els adults encara no han entès encara que el lloc més perillós per a nosaltres és estar a casa tancats o sortir amb el cotxe. Qui no s'ho cregui que vagi a urgències i veurà que el noranta per cent dels nens que hi entren ho fan per accident domèstic o de cotxe.
Quan estem molta estona tancats ens avorrim i hem après que per sortir del tedi la imaginació ajuda molt. Així, doncs, a casa comencem a explorar: què té de misteriós l'endoll que no ens el deixen tocar mai, furgues ací i allà a veure que amaga la mare, t'enfiles i agafes aquella ampolla rara que tothom deixa en un lloc inassolible, trobes un misto... Incendis, intoxicacions, caigudes, enrampades.
Com al carrer, enlloc
Abans els nens i nenes podíem sortir de casa sols i ens passàvem molta estona sense la vigilància dels nostres pares. El nostre desenvolupament era més fort, diuen els experts.
Ens deixaven molt temps lliure i nosaltres aprofitàvem per descobrir coses, per desemmascarar meravelles amagades, per viure una aventura diferent a cada cantonada, qualsevol racó era una sorpresa que ens deixava amb la boca oberta...
Avui els grans no ens ho deixen fer. Fa un temps que quan un trobava un bassal s' hi ficava i ningú el renyava, si trobava alguna cosa interessant se la ficava a la butxaca i ningú li deia que era una porqueria, s'encantaven mirant qualsevol cosa que els cridava l'atenció i ningú els deia "No t'entretinguis que porto pressa"...
El carrer ens ensenya a ser valents perquè ens fa viure l'experiència del risc. A nosaltres no ens deixen travessar el carrer si no és agafat de la mà del pare, mare o avi. Demanem una oportunitat perquè vegin que som capaços de travessar sols qualsevol carrer.
Volem sortir al carrer amb els amics per descobrir el món nosaltres sols, sense cap àngel de la guarda, i aprendre a fer front als obstacles que la vida ens va posant en el nostre camí, ja sigui un filat espinós o un ogre com els dels contes de fades.
Anem sols a l’escola
Si Francesco ha aconseguit que milers de companys nostres vagin sols a l’escola, nosaltres també ho volem per a nosaltres. Ens il·lusiona organitzar-nos nosaltres mateixos per emprendre el camí al cole, sense cap acompanyant adult. Segur que en el viatge s'aprèn gairebé tant com a la mateixa escola.
Els companys de Pesaro (Itàlia) expliquen que són més de dos mil nens i nenes més grans de sis anys que cada dia van sols a l'escola. I que en deu anys no han tingut cap accident, ni cap atropellament, ni han sortit cap vegada a la pàgina de successos.
Això sí, entre els qui van acompanyats amb els seus pares hi ha hagut nou accidents!
Les persones grans llencen a la paperera l’article 12 de la Convenció dels Drets del Nen de Nacions Unides que diu que els petits tenen el dret a expressar la seva opinió cada vegada que es prenguin decisions que els afectin i que aquesta s’hauria de tenir en compte.
Volem participar en la gestió del nostre municipi. S’han de crear consells de nens i nenes que passin informació de les seves opinions a l'alcalde, que és qui realment té el poder de fer. Per exemple, estem tips dels espais tancats en els llocs públics, com ara els parcs infantils, primer, perquè són tots iguals i, segon, perquè són propostes dels majors i en les quals ningú de nosaltres ha participat i mai ens han demanat cap opinió. Estan pensats per afavorir el nostre aïllament i el nostre control.
Tan divertits que serien amb obstacles, amagatalls, laberints, racons on ningú ens pugui veure...
Joan Craviotto
Subscriure's a:
Missatges (Atom)