CROS DE SÚRIA

Per moments em semblava veure bandades de petits búfals alçant núvols de pols al seu pas i pobre d'aquell que s'hagués interposat en el seu camí.

CROS DEL TRAGINER

Avui, 11 d'octubre s'ha celebrat el 4t Cros Infantil del Traginer. Hem fet unes quantes fotos, de fet les que hem pogut perquè el ritme que han imposat els corredors en les curses ha estat tan infernal que no donava temps a què la càmera es carregués. Començaren com un terbolí, acabaren com un cicló i, a sobre, marxaren cap a casa a l'esprint i xiulant. No es cansen mai, misteris de la fisiologia infantil.

VÓS ÉS EL SEU PARE, NO EL SEU ENTRENADOR!

Els nois practiquen esports per divertir-se. Deixar de banda aquesta màxima i fer pressió sobre els nostres fills és posar-los en camí per a què renunciïn a l'activitat esportiva.

"Em sento trist quan el meu pare em renya després del partit. Em retreu que he jugat sense nervi, que així mai seré jugador de Primera Divisió, que no encerto a passar bé les pilotes perquè em manca concentració. I a sobre la meva mare li dóna el seu suport. Em diu que jugo com si no m'importés guanyar. També em claven per la cara que gasten molts diners en mi i que dediquen moltes hores portant-me cap aquí i cap allà amb el futbol. A mi m'agrada jugar al futbol, m'agrada aprendre coses noves, fer una assistència de gol, estar amb els amics, guanyar, encara que tampoc li dono molta importància quan perdem, això és el que ens diu l'entrenador. Tot i així, ha arribat un punt en què ja no gaudeixo, vinc a jugar els caps de setmana nerviós, pensant que si al meu pare no li agrada el que faig, sentiré els seus crits des de la banda, em dirà que em mogui, que espavili, i a vegades em fa sentir tan nerviós que no se ni per on va la pilota. No se si paga la pena continuar quan ja no frueixo. Però si llenço la tovallola, també els decebré".

Són molts els pares i mares que acompanyen els seus fills o filles als partits, competicions i entrenaments. Seuen a la grada, els observen en actitud vigilant i atenta, els donen instruccions i s'involucren en l'esport dels seus fills com si fossin els tècnics esportius que dirigeixen els entrenaments o la competició. Hi ha una mostra ben variada de pares i mares.

Els qui assumeixen la seva responsabilitat de forma positiva. Són aquells que es mouen amb l'únic interès en què el seu fill s'ho passi bé en allò que fa.

El pare taxista. Acompanya la seva filla, la deixa a l'entrenament i desprès la recull. Moltes vegades és un pare a qui l'esport no li entusiasma, però vol que la seva filla sigui feliç.

El pare positiu. Està al costat del seu fill, l'anima, li dóna el seu suport, mostra interès sobre el desenvolupament dels partits. Li desvetlla l'entusiasme sense pressió. Felicita el nano pel simple fet de jugar i entrenar.

El pare involucrat. Es mostra obert a participar i col·laborar en les decisions i propostes del club. S'interessa per la formació dels nois o també en què l'equip obtingui ingressos. Aquest tipus de pares són actius en la divulgació de valors en el club i participen amb qualsevol acció que el pugui millorar.

Hi ha d'altres papers, els negatius. S'inclouen en aquest grup aquells comportaments dels pares que tenen una influència negativa en el seu fill, originant-li pressió, exigint resultats i posant unes expectatives molt per sobre del que l'entrenador o el club esperen del noi.

El pare pesat. Es passa el dia parlant elogiosament de la seva filla, de tan bé que juga, neda o corre i quant promet la seva petita. No pressiona directament a la noia, però inconscientment li transmet que el seu valor com a persona està en el joc.

El pare entrenador. Crida donant les instruccions des de la grada, corregeix el seu fill quan van en cotxe, encara que contradigui les indicacions de l'entrenador. Li genera confusió al seu fill, que per una banda té una noció de joc que el tècnic mira d'inculcar-li, i per altra banda, la idea del seu pare o mare. En esports com la natació, aquest pare és a la grada anant de cap a cap de la piscina, cronòmetre en mà, mesurant temps i apuntant en una llibreta. És fora del cas crear pressió en el noi o noia amb diferents missatges. ¿A qui creu que hauria d'obeir el seu fill o la seva filla?

El pare que es creu Cholo Simeone. Tractar de motivar-lo, inculcar-li grapa, li demana entrega, esforç, que es deixi la pell, que treballi, que competeixi com si li anés la vida. Però s'oblida d'allò més important: ni el seu fill és un jugador d'élite que s'ha de guanyar la vida jugant ni ell és l'entrenador. Només aconseguirà que el seu fill perdi de vista els valors que el club fomenta, on normalment preval la generositat per sobre de la individualitat, fruir i aprendre per sobre dels resultats, i el joc net per sobre de competir a qualsevol preu.

El pare que resta en tots els sentits. Des de la grada crida, desacredita l'entrenador, li manifesta al seu fill que no entén per què ell no juga quan els seus companys són encara pitjors que ell, el seu comportament és groller amb els jugadors rivals, insulta l'àrbitre i una llarga llista d'altres impertinències. És el pare del qual el seu fill no pot sentir més que vergonya.

Els motius pels quals els pares perden els papers són ben diversos. Molts esperen que gràcies als seus fills deixin de treballar. Altres desitgen que la seva filla ho guanyi tot perquè els seus triomfs són els seus propis èxits, és la manera de sentir-se orgullosos de la sagala i de presumir davant dels amics i en la feina. D'altres projecten la vida que ells no van poder tenir. Alguns no tenen absolutament cap autocontrol. No el tenen durant el partit dels seus fills, ni quan condueixen, ni en la relació amb les persones. I per últim estan els qui ultrapassen els límits sense cap mirament. Saben que allò que fan no és correcte, però la seva manca d'educació o absència de valors els fa comportar-se com a persones poc cíviques i desconsiderades.

El valor principal està en fer esport, perquè és una conducta saludable, però sobretot en ésser capaços de divertir-se i relacionar-se amb els altres. La resta no importa. Si no li pressiona amb la consola dels videojocs, ¿per què ho fa quan l'acompanya als partits? En el mateix moment en què la paraula jugar perd valor –"jugar a bàsquet", "jugar a futbol", "jugar al tennis"-, el seu fill deixarà de fruir i no voldrà continuar anant.

Si és pare o mare, recordi, si us plau, que és un model de conducta per al seu fill o filla i per als seus companys d'equip. Als fills els agrada sentir-se orgullosos dels seus pares i, en canvi, ho passen terriblement fatal quan se senten avergonyits. Ésser model de conducta comporta molta responsabilitat, perquè els seus fills copien allò que veuen en els adults i no cal dir! en els pares. La seva forma de comportar-se ha d'ésser exemplar per a què faciliti l'aprenentatge de tot un seguit de valors que acompanyin a l'esport.

Si com a pare o mare el que vol és sumar, tingui en compte el següent decàleg:

1. Recordi el motiu principal pel qual el seu fill o filla fa esport: juga perquè li agrada. Existeixen també d'altres, com és ara adoptar un estil de vida actiu, estar amb els amics per aprendre a relacionar-se. L'objectiu fonamental no és guanyar.

2. Ha de compartir els mateixos valors que el club. És important trobar aquell centre esportiu que més s'escau amb la seva filosofia de vida.

3. No li ha de donar cap ordre o instrucció. Tan sol li ha de donar suport, guany o perdi, jugui bé o cometi un error.

4. No l'obligui a fer un entrenament suplementari, ni a fer cap exercici al marge dels seus entrenaments. El seu fill no és una estrella, és un nen. Encara que tingui una especial aptitud o talent, podria ser que faci esport sense cap expectativa d'ésser professional i només el practiqui per divertir-se.

5. Eviti la pressió, donar instruccions, cridar, increpar, malparlar; no faci gestos que demostrin al seu fill o filla que se sent decebut amb el seu joc.

6. El respecte a tots els participants ha de ésser un valor prioritari: inclou tots els jugadors, entrenadors, àrbitres, tècnics, ajudants, famílies acompanyants...

7. Controli les seves emocions. No es pot manifestar tot allò que a un li passa pel cap. Les persones educades no mostren incontinència verbal.

8. Mai parli malament dels companys del seu fill. Els altres nois formen part de l'equip. L'objectiu del grup està sempre per sobre de les individualitats. I parla malament dels companys d'equip és parlar malament de la gent amb qui es comparteixen valors, emocions i un projecte comú.

9. Canviï la seva forma d'animar. No es tracta de corregir al seu fill, sinó de reforçar-lo.

10. No inculqui falses expectatives al seu fill o filla, com és ara, per exemple, que és un campió, que és el millor i que amb l'esforç arribarà on vulgui.

La felicitat dels petits està per sobre de tot. Ha de mostrar la seva satisfacció amb el que faci, guanyi, perdi o cometi errors. Sempre se l'ha de felicitar per participar més que per competir. Recordi que el seu fill fa esport per passar-s'ho bé ell, no per a que ho faci el seu pare o mare.

Adaptació de ¡Usted es su padre, no su entrenador! de Patricia Ramírez

elpais.com

Allò més important en l'esport no és guanyar, sinó participar, perquè allò essencial en la vida no és l'èxit, sinó l'esforç per aconseguir-lo. Pierre de Coubertin.