Ara aquest blog m'ofereix l'oportunitat de compartir amb vosaltres un esdeveniment esportiu que va succeir ja fa algun temps però que va tenir una gran repercussió per la transcendència d'un gest esportiu.
De forma freqüent, com a espectadors, percebem l'escenari de l'esport d'alta competició com si fos una jungla on els depredadors més voraços acaben imposant la seva llei, ja sigui la del més fort o la del més astut o, fins i tot, la del tafurer més expert, moguts sempre per l'insaciable desig de cobrir-se de glòria.
Aquesta vegada, però, al cros de Burlada (Navarra) del brut llot es va desempallegar un gest transparent que, per no gens comú, va despertar l'admiració de tothom. Iván Fernández, atleta alabés, va renunciar a la victòria -"hauria estat injust guanyar d'aquesta manera"- en favor del seu rival, el kenyà Abel Mutai.
El fondista africà arribava en solitari a la meta però per un malentès es va aturar abans, convençut que ja havia traspassat la línia d'arribada. Iván Fernández, que s'havia despenjat un grapat de metres enrere, es va adonar de la desorientació del segur guanyador i en un extraordinari gest desbordant de grandesa va alentir el seu pas de cursa per a guiar el seu rival fins la meta per a què es proclamés just guanyador -"ell era el just guanyador. Em treia una distància que ja no podia superar si no s'hagués equivocat"-.
Victòria justa per al guanyador amb merescuts hurres de reconeixement a qui per la seva actitud va fer possible un desenllaç feliç al joc net. La nostra admiració més entusiasta a Iván Fernández.
En aquest vídeo podeu veure la talla com a esportista i persona d'Iván Fernández.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada