Enguany s'està celebrant el Mundial de Futbol a Brasil. L'any 1950 aquest país ja va organitzar un altre mundial, que va acabar en una desolació profunda del poble brasiler quan tothom estava preparat per a la gran festa final. Però, ¿què va passar?
El 16 de juliol de 1950, tot Brasil es va empolainar per celebrar una victòria de llarg a llarg anunciada. La Seleçao Brasileria era un ú fix en la travessa del Mundial del 50, que se celebrava al Brasil, país do futebol. "Brasil tenía la certeza lógica de que iba a ganar, quería golear... Y perdió."
L'amo de la finca, per gratificar el seu estat de felicitat, va rebre el seu equip tirant coets tronadors que van fer trontollar l'estadi més gran del món, el flamant Maracanà de Río, on s'anava a disputar el partit Brasil - Uruguai, final del Mundial.
Aquest encontre ha passat a ser un dels més comentats en la història del futbol ja que per una vegada una derrota va tenir més transcendència que la victòria que va proclamar campió del món al combinat uruguaià. El Maracanaço va entrar a formar part de la mitologia futbolística des del moment en què el drama de la derrota brasilera va arrabassar el protagonisme a l'èpica dels jugadors celestes, portant el desencís a la multitud més nombrosa que mai s'ha aplegat en un camp de futbol, i sumint el país sencer en una profunda depressió. "Jamás en mi vida he visto un pueblo tan triste como el brasileño después de aquella derrota. Era para ponerse a temblar", rememora Alcides Chiggia, botxí dels brasilers aquell diumenge.
Aquella tarda de juliol, Uruguai es va imposar per dos gols a un a Brasil i es va proclamar Campió del Món.
La primera part va acabar amb empat sense gols. Durant el segon període va començar marcant Brasil per mitjà de Friaça, gol que va provocar el deliri i la bogeria dels seguidors brasilers. Tenien la Copa del Món a la butxaca.
Després Schiaffino, amb l'empat, va escampar d'inquietud la graderia. Però va ser quan Chiggia va aconseguir el segon gol per a l'equip foraster quan definitivament el pànic va petrificar tothom. Les prop de dues-centes mil persones que hi havia a l'estadi van emmudir del tot donant lloc a un dels silencis més esgarrifosos que mai s'han viscut. Qui va perdre la paraula també va ser el locutor, que no es va veure amb força de continuar transmeten el partit als milions de brasilers que l'escoltaven per la ràdio.
La tarda de la pitjor tragèdia de la història de Brasil, segons els comentaristes, en un no res, l'eufòria desbordada es va transformar en perplexitat. I la incredulitat, al moment, va cedir el seu lloc a la tristesa, de forma que tothom plorava amargament. Llàgrimes que, fins i tot, van commoure els jugadors adversaris: "Yo lloraba más que los brasileños porque me dió pena ver como sufrían. Fue como si llorase por ellos. Estábamos todos muy emocionados", recorda Schiaffino.
Quan va acabar el partit el públic continuava paralitzat al seu lloc "como si fuera posible dar marcha atrás a lo que ya no tenía remedio."
Però el malson continuava a la capital. Obdulio Varela, capità de l'equip campió, va sortir acompanyat del massatgista a celebrar la victòria del seu país pels bars de Río, però quan va veure la gent deambulant sense rumb pels carrers, commogut pel drama aliè, es va passar la nit de copes abraçat amb els perdedors compartint les seves penes. Gran gest d'humanitat, a ulls dels brasilers i del món sencer, que va engrandir el "Negro Jefe", motiu amb què era conegut Varela.
Mentre Brasil era un mar de llàgrimes i l'Uruguai vivia una festa sense estar-se de res, en España, aquell dia, se celebrava la Festividad de Nuestra Señora del Carmen, és a dir, l'onomàstica de la First Lady del país. La portada de La Vanguardia la felicitava amb aquest escrit:
SU EXCELENCIA LA SEÑORA DOÑA CARMEN POLO DE FRANCO
Es ya proverbial en este periódico publicar en el día de hoy todos los años el retrato de su Excelencia la Señora de Franco. Nos complace y nos honra, en efecto, aprovechar la onomástica de la egregia dama para reiterarle como lo hacemos el testimonio de nuestra sincera devoción a sus ejemplares virtudes de mujer cristiana y española. Estamos seguros de interpretar análogo sentir multitudinario español al expresar a Doña Carmen Polo de Franco nuestra felicitación respetuosa y cordial.
Uf!
Aquí us deixo un enllaç a la secció d'esports de La Vanguardia del dimarts 18 de juliol de 1950, ja que, aleshores, aquest diari no es publicava els dilluns.
En aquest vídeo podeu veure un resum del partit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada